14/11/2020

¿Pot ser inhumana la solidaritat?

2 min

En el dilema entre economia i salut, que molts han denunciat com a fals (sense salut no hi ha economia), no deixa de sorprendre la gran sintonia de totes les dretes extremes del món. Del Partit del Brexit a Bolsonaro passant per Díaz Ayuso, d’Orbán a Vox passant per Trump, no trobem excepcions en la maximització de la normalitat social i la minimització de la pandèmia. I sorprèn perquè no és tan obvi que siguin posicions de dreta extrema. Un esquerranós podria dir que hi ha una desproporció entre el mal que fan i faran certes mesures anticovid a l’economia i la mortalitat que causa el virus (ara mateix un 0,017% de la població mundial). I podria afegir que per protegir els vulnerables del Primer Món coneguts aboquem a una probable mortalitat més alta poblacions presents i futures del Tercer Món i el Quart Món que són per al Primer només una estadística.

¿Podem estar segurs que limitar-nos a mesures que no afectin greument l’economia farà més morts a la llarga -d’aquí 10, 20, 30 o 40 anys- que fer el que estem fent? No ho tinc tan clar. Però, tot i així, em repugna unir-me als partidaris de no tancar gairebé res i portar ben poc la mascareta. No discuteixo ara si amb cribatges massius, molts més tests ràpids i efectius i optimitzant el rastreig, podríem doblegar la corba sense arruïnar tantes famílies. Si això és possible -i l’evolució de Madrid no ho desmenteix-, només la falta de mitjans o els errors estratègics expliquen que no ho fem. El que em repugna és donar per bo el col·lapse sanitari (o evitar-lo al preu de deixar d’atendre, de deixar morir a casa, pacients d’una certa edat) pel presumpte bé econòmic de la majoria social.

Què té de dreta extrema no sentir aquesta repugnància? Amb traç gruixut, la llei del més fort; matisant més, l’abandó dels vulnerables. Però arribats aquí l’esquerranós fred i racional em podria dir: “Parles dels vulnerables coneguts, com ara pares i avis, no dels altres, dels molts que, per exemple, s’ofeguen al Mediterrani perquè la nostra pobresa augmenta la seva misèria”. I l’únic argument sòlid que em veig capaç d’oposar-hi, és que haig de salvar els vulnerables coneguts -no els puc abandonar- perquè si no ho faig, deixo de ser humà.

Sé que ningú parla en aquests termes i que tothom vol creure que enfonsar l’economia per evitar el col·lapse sanitari no entra mai en conflicte amb una solidaritat més racional, global i a llarg termini. I també sé que no és aquesta solidaritat la que empeny la dreta extrema a posar l’economia davant de tot, sinó el populisme més etnocèntric i reaccionari. Però això no resol el meu dilema ètic. Només el resol tenir clar que fins i tot si es pogués provar que per fer més bé a més persones he de deixar de ser compassiu amb els més propers -amb amics, pares o fills-, no ho deixaria de ser. No posaria una solidaritat freda i abstracta per davant de sentiments sense els quals no soc humà. Més m’estimaria ser un insolidari humà que un solidari inhumà.

stats