Respecte pels presos
BarcelonaEls presos polítics han estat contundents i unànimes: "Tot el suport a les mobilitzacions i a les marxes massives i pacífiques. Cap violència no ens representa". El govern de la Generalitat també ha demanat, a través del seu vicepresident, Pere Aragonès, i del seu conseller d'Interior, Miquel Buch, "aïllar els violents minoritaris" que han alterat l'ordre públic i el caràcter no-violent i cívic de les accions de rebuig a la sentència del Procés. Tant Aragonès com Buch han defensat, a més, l'actuació dels Mossos per garantir el dret de manifestació i l'ordre públic, alhora que es comprometien a fer una avaluació de possibles excessos en les càrregues policials. El president Torra, tot i remarcar el caràcter pacífic de l'independentisme, no va voler posar-se al capdavant de la defensa del cos ni de la denúncia dels violents durant hores, fins que es va veure obligat a comparèixer a última hora de la nit. Aquest dijous té una nova oportunitat per fer-ho al Parlament.
Els Mossos, l'actuació dels quals sens dubte s'ha de fiscalitzar i ha de respondre en tot moment als estàndards d'una policia moderna i democràtica, són un pilar de l'autogovern que ara mateix està en perill per la implacable pressió de la dreta espanyolista. Amb aquest objectiu indissimulat (i el de TV3 i l'escola catalana), PP, Cs i Vox no deixen d'assetjar el PSOE perquè intervingui el Govern per la via de la Llei de Seguretat Nacional o de l'article 155 de la Constitució. I el president en funcions espanyol, Pedro Sánchez, està flirtejant amb la idea quan diu que "no descarta cap escenari". En un context electoral, i amb el PP estalonant els socialistes a les enquestes, la temptació és forta. Una vegada més, a dreta i esquerra no dubtaran a utilitzar Catalunya per accedir a la Moncloa.
És vital, doncs, que el sobiranisme, i la societat catalana en el seu conjunt, foragitin dels carrers i de la vida pública qualsevol brot de violència, per petit que sigui. La convivència és sagrada. El dret de manifestació no passa per cap condescendència amb la violència. En aquest punt no hi pot haver lloc per a l'ambigüitat: unes minories no poden ignorar la voluntat de la majoria. I ara mateix estan posant en risc les institucions pròpies, la imprescindible pau social i, en el cas del moviment sobiranista, el crèdit guanyat a pols –aquí i a tot el món– durant una dècada de multitudinàries mobilitzacions exemplars. Els únics que guanyarien convertint la protesta per la sentència en un problema d'ordre públic són els que malden per fracturar la societat catalana, equiparant independentisme amb violència, fins i tot amb terrorisme. Ho hem vist amb la increïble condemna per sedició, basada en una violència inexistent. No cal dir què pot passar si aquesta violència esdevé real i habitual. Seria un absurd regal als que han volgut combatre idees polítiques retallant llibertats amb una interpretació venjativa. Les principals víctimes i els més decebuts serien els presos. La resposta a la barbaritat jurídica que estan patint ha de tornar a ser pacífica, democràtica i cívica.
