14/06/2020

És l'hora de canviar el model turístic

4 min
És l'hora de canviar el model turístic

La pandèmia del covid-19 ha actuat com un mirall en què hem vist reflectides totes les contradiccions d’un sistema econòmic i social que viu del creixement il·limitat, la hipermobilitat i la cultura low cost. Un model depredador que no té futur i que fa molts anys que sabem que hem de canviar de dalt a baix.

El turisme és un dels màxims exponents de la greu situació que ens ha dut fins aquí. Una indústria que, als Països Catalans, representa el 12% del PIB, que ha derivat en el monocultiu turístic dominant al litoral i a una part de l’alta muntanya i que de manera sostinguda crida més i més turistes estrangers: 45 milions l’any 2015, 48,5 el 2016, 49,5 el 2018, 50 el 2019…

Però ara, just a les portes de les vacances d’estiu, i per moltes ganes que el sector hi posi, el volum de negoci del turisme internacional quedarà lluny dels objectius menys ambiciosos. És més, si aquest estiu respira un aire vacacional serà segurament perquè la majoria de nosaltres viatjarem aquesta vegada a prop de casa. I és una sort. ¿Un estiu en què els catalans quedaran atrapats dins del seu mateix territori?

Les beceroles del nostre turisme es remunten als orígens de l’excursionisme català, al darrer quart del segle XIX. Inicialment, aquest excursionisme tenia més d’experiència cultural i patriòtica que de lleure i va assentar les bases del gust que hem heretat per descobrir, recórrer i conèixer el propi país, sense el qual no s’hauria engegat l’expedició arqueològica pel Pirineu de l’Institut d’Estudis Catalans del 1907 ni les campanyes posteriors per salvaguardar el patrimoni romànic nacional.

Després va venir la moda de l’estiueig de les classes benestants en saludables indrets de muntanya i, també, en poblacions on fer tractaments termals o prendre banys de mar. Però la popularització definitiva del turisme entre la població catalana es va produir coincidint amb l’esclat del desarrollismo franquista, que va urbanitzar tota la costa mediterrània a pler per construir una oferta de masses basada en el model de sol i platja.

Ja plenament globalitzat com a fenomen, el turisme ha viscut el seu darrer boom amb l’aparició ja entrat aquest mil·lenni dels vols barats, la proliferació dels creuers i els lloguers turístics i la incorporació de milions de nous visitants procedents de les economies emergents. El nombre de desplaçaments internacionals arreu del món ha passat dels 25 milions del 1950 als 1.500 milions de l’any passat. Les vacances a l’estranger s’han convertit en part indispensable de la cultura d’oci i consum de les societats modernes.

Però... i si no ens podem moure? Posats a fixar el rumb cap als entorns propers, i obligats com estem a incorporar criteris de sostenibilitat i responsabilitat (reals, no com a part de buides estratègies de màrqueting), l’escenari que hem d’afrontar esdevé una gran oportunitat. Ara bé, les mesures per reduir l’impacte sobre el canvi climàtic o per combatre el col·lapse de les destinacions no són creïbles sense una reflexió molt més honesta i incòmoda de la que hem fet fins ara. Ni es pot créixer il·limitadament, ni la replicació d’aquest model en zones menys saturades resol cap problema. La present crisi ens explica de manera diàfana que el planeta retornarà com un bumerang la bogeria consumista en què vivim immersos.

Tornant al nostre país, el desig que molts catalans senten de fugir a l’estranger tan bon punt en tenen l’ocasió és, a més, simptomàtic d’un problema específic: sentim que el país ens queda petit. I la realitat és que és molt més gran i sorprenent que no ens imaginem. ¿Sabeu que el 90% de l’activitat turística del Principat es concentra en els primers 15 quilòmetres de litoral?

Hi ha pocs països com el nostre, on tan sols tres-cents quilòmetres separen el delta de l’Ebre i els cims de més de 3.000 metres de l’Alta Ribagorça o el Pallars Sobirà. Entremig, un festival de paisatges que acull una quarta part de tota la biodiversitat europea en el 0,7% de la seva geografia. El turisme interior que nosaltres podem practicar no és un mal menor i, com que el decreixement turístic de les àrees i ciutats sobreocupades és una demanda racional –que es fa inevitable si hi imputem totes les despeses de l’abús de la mobilitat privada o la macrogeneració de residus–, el retorn al turisme de proximitat és un objectiu estratègic que ha de contribuir a reequilibrar i desestacionalitzar l’activitat del mateix sector, tot garantint-ne la sostenibilitat que exigeixen els nous temps.

L’aventura de viatjar sempre comença a casa, en la més estricta intimitat. I seria bo recuperar la motivació inspiradora dels primers excursionistes quan descobrien el lloc on vivien, allò que eren, com fan els infants seguint el seu instint. Ves a saber, passar tot un estiu al nostre país sense poder-ne sortir potser és el que ens convé per prendre consciència de la sort que tenim i actuar en conseqüència.

stats