18/12/2020

Holanda, Irlanda, Luxemburg i... Madrid!

3 min
Isabel Díaz Ayuso a una roda de premsa a Barcelona el passat 27 de novembre

Així com no hi ha evidència empírica de l’impuls endogen d’una baixada impositiva, com a generadora de més activitat econòmica que pot acabar fins i tot augmentant la recaptació, sí que n’hi ha, i a cabassos, del seu potencial tractor; és a dir, de la capacitat d’atraure fortunes, empreses i, sobretot, beneficis empresarials no generats on s’acaben declarant.

Per a alguns es tracta d’una estratègia competitiva com qualsevol altra. Però el cert és que té trets diferencials molt acusats: el perjudici que causa a tercers supera els beneficis de qui l’aplica; els beneficis per a aquest són més aviat pírrics i, a sobre, pot posar en marxa una espiral regressiva. Tres característiques que justifiquen sobradament les accions tendents a impedir-la; sobretot quan es dona en territoris amb un marc regulador general comú –com ara la UE o un dels seus estats membres– on suposa directament fer dúmping.

Que els perjudicis a tercers superen els beneficis que obté qui el fa, és així per definició, ja que per atraure cal generar estalvis a qui és atret i, en conseqüència, la imposició que perd qui veu marxar contribuents serà superior a la guanyada per qui els atreu. Per al conjunt de la UE els càlculs aproximats ens diuen que els estats de baixa tributació s’emporten menys d’un 30% del que perden la resta. La diferència és l’ import que s’estalvien les empreses que desplacen els beneficis; més de 100.000 milions d’euros/any.

Que els beneficis de qui el practica són pírrics es deu a això anterior, d’entrada, i al fet que suposa més engreix que creixement. A Irlanda, on la baixa tributació empresarial va atraure els grups més importants, el PIB es va disparar però la renda nacional a penes va créixer. I és que els beneficis generats a fora i declarats al país surten tan aviat com entren i no suposen activitat econòmica a l’illa. Un fet que alhora impossibilita utilitzar el PIB per fer cap comparació amb altres països, ja que el d’Irlanda, com el de Luxemburg, no reflecteix la riquesa real del país.

El tercer element és, amb tot, el més negatiu dels tres. Es tracta de l’efecte emulació o arrossegament –és a dir, atès que no puc fer res per evitar-ho, faré el mateix–, un fenomen que està darrere l’espiral de rebaixes fiscals arreu del món en les darreres dècades. De tal manera que si la tributació mitjana sobre beneficis a l’OCDE era del 45% als anys 80, en l’actualitat se situa vint punts per sota. Al mateix temps els impostos sobre successions i patrimoni han seguit el mateix camí fins a desaparèixer en molts països.

Aquesta caiguda de la fiscalitat sobre fortunes i beneficis, que no sobre treballadors, ha anat acompanyada d’una de similar en la participació salarial en la distribució de la renda, pel mateix efecte arrossegament/competència entre països, fet que explica el creixement colossal de les desigualtats i l’encongiment de la classe mitjana en la majoria de països. De fet, un còctel explosiu al qual només calia afegir la pandèmia per tornar a veure cues davant els menjadors socials, però aquest cop no en pel·lícules ni en fotografies del 1929.

En la seva darrera visita a Catalunya, l'economista Thomas Piketty alertava de la necessitat imperiosa de combatre el dúmping fiscal per evitar, precisament, aquesta mena d’imatges i la revolta a què poden donar lloc. Fins i tot aventurava que Catalunya no podria evitar fer-lo si no hi ha regles per impedir-lo a tothom. I de fet no manquen a casa nostra els que defensen combatre Madrid imitant-lo; és a dir, atiant l’espiral regressiva.

En tot cas, i per dissuadir els que ho defensen, val la pena remarcar que si bé és cert que Madrid ha crescut molt, de l’any 2000 al 2019, tant el producte per treballador com els salaris havien augmentat més a Catalunya que a Madrid. I això és molt més saludable i sostenible que créixer a còpia d’atreure més i més treballadors; molts d’ells commuters de les regions perifèriques que, com a conseqüència, fan augmentar el numerador del PIB per càpita sense ser al denominador.

Amb tot això, que tant Madrid com Irlanda llueixin el seu creixement, en comptes de demanar perdó i fer propòsit d’esmena, no fa sinó reforçar la necessitat de regles antidúmping. A escala UE i, sobretot, a escala estatal, ja que en el cas espanyol Madrid afegeix o més aviat parteix del fet de ser seu de l’Estat i dels seus equipaments, des dels militars fins als culturals, i de ser el quilòmetre zero de totes les infraestructures. I això ho paguen tots els ciutadans de l’Estat, amb els de Madrid en menor proporció, sobretot si són rics, atesa la menor pressió fiscal.

stats