26/09/2019

El nostre sistema sanitari té mal pronòstic

3 min

La realització d’un treball encarregat pel Cercle de Salut m’ha permès revisitar el que vaig fer ara fa quinze anys sobre la sanitat catalana: una bona diagnosi ja en el seu temps però amb un mal pronòstic. Començo per la sanitat pública. Les pressions per gaudir d’un bon sistema –una aspiració i una exigència de la ciutadania– varien en funció del desenvolupament socioeconòmic. Per això a totes les comparatives internacionals la despesa es correlaciona amb el PIB. A casa nostra, en canvi, el finançament de la sanitat no té a veure amb la renda que generem i amb el que paguem amb impostos pels nostres serveis públics, sinó amb el que l’Estat transfereix per a cada propòsit. Si fa no fa, la Generalitat rep en sanitat la mateixa quantitat per habitant que la mitjana de les comunitats que se’n diuen 'de règim comú'. De manera que si la nostra assistència sanitària s’ha de finançar amb aquests diners estatals, sempre la despesa sanitària pública respecte del PIB no tan sols no s'assemblarà a la de països avançats amb què ens voldríem comparar (dediquen al finançament sanitari una mitjana de dos punts més del PIB que nosaltres ara), sinó que se situarà per sota de la mateixa ràtio espanyola, que amb un PIB més baix lluirà una xifra més elevada. És obvi que fer créixer el pastís espanyol dedicat a sanitat sense variar el mecanisme de distribució no canviarà les posicions relatives dins de l’Estat. I guanyar substancialment més finançament en relació al PIB amb més pressió fiscal, simplement no és a l’horitzó polític.

En un sistema federal, les diferències causades per la diversa capacitat fiscal de les regions són habituals i acceptades. En el nostre sistema autonòmic, però, no s'entenen. Al contrari, es creu que les comunitats amb menys recursos no han de tenir igual capacitat de despesa que les que tenen més recursos (compensació que s'aconseguiria gràcies a l’anivellament) sinó que n'han de tenir més (sobreanivellament, se’n diu). I així, a l’Estat, en serveis que es volen bàsicament universals, trobem diferències incomprensibles entre comunitats. I per a més inri, amb la murga d'un País Basc que treu pit d'un sistema sanitari que té un 25% més de finançament que el nostre (dos mil cinc-cents milions d’euros més cada any), una característica que és l'enveja dels nostres professionals sanitaris.

Entenc que per als no sobiranistes que accepten que els diners que paguen els catalans són enterament del govern espanyol, obrir l’aixeta del nou finançament públic des de la via federal sigui mal vist. Però aquests no sobiranistes, si volen ser coherents i els preocupa la nostra assistència sanitària, només poden tenir dues posicions: advocar per més copagaments (la societat catalana està acostumada ja a pagar peatges) o deixar que la sanitat catalana es deteriori fins als estàndards mitjans baixos de l’entorn. Això últim, de fet, els permet mantenir la prou coneguda tesi que, com que el sistema públic paga malament, hem de ser tolerants amb el fet que els professionals compatibilitzin la pública amb la privada, i que, inevitablement, el pitjor funcionament de la pública redundi en benefici de la privada. Un model que se situa als antípodes del model català, basat en una col·laboració público-privada sense ànim de lucre que necessita el múscul públic per a la concertació sanitària. Però, esclar, la posició que he descrit, la que s’allunya del sobiranisme i és favorable a l'homogeneïtat en el finançament per una falsa solidaritat territorial, acaba negligint l’equitat interna dins de la mateixa comunitat, entre persones –que és la important–, i no entre territoris. I és que les llistes d’espera no castiguen igual les classes benestants que les menys privilegiades, i tots els que gairebé ja no arriben a final de mes veuen força coartada la seva capacitat de pagar assegurances privades.

Tanmateix, perquè aquest raonament no porti alguns a pensar que estic advocant per lligar gossos amb llonganisses, que més recursos, i prou, milloraran el sistema i evitaran tots els mals anteriors, i que amb més finançament la traçabilitat dels euros permetrà intervenir encara més en el que resta de model sanitari català, he de dir que aquest remei pot ser pitjor que la malaltia i agreujar el mal pronòstic. Un cop perdut el professionalisme, desincentivada la governança, confinats els proveïdors no públics i amb posicions polítiques partidistes que ho envaeixin tot, el caos pot ser majúscul. I amb el forat del 'més i més finançament' obert no hi haurà punts de sutura que el tanquin.

Entre uns i altres, cal una intel·ligència en el saber fer de la qual el sector no està gens sobrat. Així de gran és la fragilitat avui del nostre sistema sanitari.

stats