Qui avisa no és traïdor
Qui avisa mai no és traïdor. Des de fa temps he denunciat a qui m’ha volgut escoltar, i per la raó dels dotze anys de presència madrilenya al consell de govern del Banc d’Espanya, les causes i raons del desencontre de Catalunya amb Espanya. La meva proximitat en el tema de l’encaix, desencaix i reencaix de les relacions entre Catalunya i Espanya ve de la meva professió d’hisendista, de la càtedra universitària de fonaments de l’economia pública. Inclou l’estudi de les interaccions multijurisdiccionals quan el sector públic actua amb diversos algoritmes a partir de les competències que constitucionalment té assignades i els recursos financers que els corresponen. ¿En quines funcions fiscals han d’actuar? ¿Quan ho han de fer amb autonomia o amb plena coordinació? ¿Com afecten als marcs pressupostaris les decisions que prenen? ¿O l’assignació de recursos de l’economia a partir de les distorsions que els impostos creen a les decisions de famílies i empreses? Estudiem i analitzem aquestes coses.
Els professors tenim tendència, a partir de tot el que estudiem, especialment si portem anys de barraqueta, de fer recomanacions quan veiem que les coses es torcen i perden orientació normativa o evidència empírica.
Fa temps que veig venir, per la part estudiosa esclar –per la part política, el mateix expresident Montilla ja fa més d’una dècada que ho denunciava–, la desafecció que les relacions fiscals estava generant. Fins i tot servint una comissió d’experts creada pel ministre Solbes a l’Instituto de Estudios Fiscales, vam quantificar els dèficits i superàvits fiscals que l’erràtica actuació de l’administració central creava, tant a través de la seva actuació directa en exercici de les competències pròpies com a través del sistema de finançament autonòmic, sobre el benestar dels diferents territoris. La generalització no prou sensata de la descentralització fiscal va fer, i continua fent, que tots els beneficiaris de les transferències (d’anivellament fiscal, se’n diuen) es vulguin i puguin protegir políticament per mantenir els seus privilegis (la clàusula de l’statu quo). A la vegada, altres comunitats que suporten el drenatge es van començar a cansar. Catalunya, els seus governs, fa uns anys que ha dit prou; les Illes Balears també ho proven, tot i que amb la boca petita, i el País Valencià ja surt al carrer. Madrid, l’altra contribuïdora neta, calla perquè sap que la situació l’afavoreix prou: transfereix part de la seva capacitat fiscal a l’Estat, però aquest l'hi retorna en concepte de capitalitat.
Més enllà d’avisar que les relacions fiscals amb aquest finançament territorial estaven sortides de mare (el darrer intent el vaig fer a la comissió d'experts per a la reforma del finançament autonòmic, nomenada pel ministre Montoro, catedràtic també d’hisenda pública), les opinions públiques es posicionaren més o menys radicalment. Per exemple, en el camp de les balances fiscals, alguns col·legues parlaven obertament de robatori o espoli. Jo sempre vaig parlar de drenatge fiscal (fiscal drain). No em semblava robatori; en tot cas, l’espoliat s’havia deixat robar, ja que moltes de les lleis en què es basava el drenatge s’havien aprovat al Parlament espanyol sovint amb els vots de la minoria catalana. Començava, si més no, un procés de distanciament en què els ciutadans polaritzaven les seves lectures de premsa (el diari més venut a tot Espanya és el menys venut als quioscos catalans); les dues ràdios catalanes, emissores clarament posicionades, tenen dos terços de l’audiència a Catalunya (les prevalents a Espanya no fan juntes el terç restant), o si ens fixem en audiència televisiva, ja ni ho diguem (sense comparació possible TV3, que financem els contribuents catalans, respecte de La 1 i La 2-Sant Cugat, pagades addicionalment totes dues entre tots). I avui les xarxes comencen a ser majoritàries, edificant i reforçant un clúster intern dels connectats, prou homogeni i totalment distanciat d’altres xarxes, des de consignes que sovint no ajuden a la cohesió.
Per fer podrir aquesta relació, entre les posicions polítiques, Ciutadans mereixia la major reprovació ciutadana de tots els espanyols: han tallat ponts en lloc de construir-los per bé que alguns personatges s'intentessin fer un lloc en la política espanyola. Els altres partits nacionalistes es comporten com a tals: uns exercint els poders des de l’Estat que governen i del qual abusen quan poden, i altres intentant treure el cap per assenyalar al món l’existència d’un conflicte.
Ara tot ja està molt dat i beneït. Els avisos no han servit per a res. N’hi ha que continuen volent treure rèdit personal, els milhomes dels caps de llista, del manteniment del conflicte o del seu esclafament i derrota. Vèncer sense convèncer. I per això estan disposats a reiterar errors coneguts. Per salvar-se ells han posat enmig els jutges, que, ben domesticats, fan sentències que posen en entredit la divisió de poders i l’estat de dret. Aquí no valen equidistàncies. Com deia Desmond Tutu, si no saps en quina banda estàs en aquesta mena de conflictes, és que estàs a la banda equivocada.
Als professors ens costa, però, tirar la tovallola. La manera amb què els polítics han conduït el desencaix de les relacions territorials a Espanya mereix un suspens clar. Però sempre donem un setembre.
