22/12/2019

Entre la globalització i la desintegració

3 min
Entre la globalització i la desintegració

MULTILATERALISME. De l’any del descontentament a l’any de la desconnexió. La Unió Europea geopolítica i multilateral d’Ursula von der Leyen vol trobar un nou espai global en un món fet de potències individuals, agendes particulars i estratègies d’influències de poder construïdes al voltant de la idea dels vells imperis. Entre l’hostilitat turca i la disrupció russa. Amb la creixent dependència de la Xina i els dilemes interns sobre els costos polítics i drets que comporta aquest nou món que s’erigeix sobre el convenciment que cal superar les regles internacionals que han endreçat el món fins ara. Amb els Estats Units immersos en la batalla interna de l’ impeachment al president i l’amenaça versemblant d’un segon mandat trumpista a l’horitzó. Comença l’escissió britànica de la Unió Europea, però aquest també ha de ser l’any de començar a plantejar respostes sobre la manera de sortir d’aquests excessos econòmics i polítics que han tensat unes societats atrapades entre la globalització i el populisme, com si fossin dues cares d’una mateixa moneda. Una porta desprotecció, vulnerabilitats i desigualtat en els costos i els beneficis. L’altra ofereix falses certeses com a resposta a la por i al descontentament.

Entre la globalització i la desintegració. La UE de la lliure circulació, impugnada des de dins i qüestionada des de fora, sap que s’enfronta a una nova transformació. A un canvi en els equilibris de poder i en les aliances globals, accelerat per la tecnologia. Aquesta és la tensió creixent dels pròxims anys: com el món globalitzat pretén renunciar a la interconnexió i a la idea d’unes regles compartides.

CAPITALISME. L’altre gran repte -el més urgent- és social: com superar els excessos d’un sistema que avui alimenta protestes, mobilitzacions i càstigs electorals a mig món. “És l’austeritat, i no el populisme, el que ha destruït el centre polític” a la Unió Europea, sentencia el columnista del Financial Times Wolfgang Münchau, només unes setmanes després que el diari de la city de Londres dediqués una llarga anàlisi a la manera de “salvar el capitalisme d’ell mateix”. L’amenaça real d’un món decidit a comercialitzar-ho tot, on fins i tot les nostres dades personals, els hàbits de consum o els patrons de comportament són el nou petroli; on les conseqüències d’un sistema fet a mida de les grans corporacions i on la gran manipulació d’uns beneficis concentrats en ben poques butxaques s’ha convertit en la principal amenaça de les democràcies liberals.

Al seu últim llibre, Capital i ideologia, l’economista Thomas Pikkety defensa que “la superació del capitalisme i la propietat privada també passa per organitzar la mundialització d’una altra manera, amb tractats de cooperació al desenvolupament que girin al voltant d’objectius quantificats de justícia social, fiscal i climàtica, el compliment dels quals condicioni el manteniment dels intercanvis comercials i dels fluxos financers”. Per això, però, calen regles compartides per les grans potències globals -siguin estats, monopolis o grans plataformes-. Estic convençuda que la pròxima dècada serà la dècada dels límits. Però no per retallar-nos encara més els drets i la confiança en el futur sinó per humanitzar una globalització que ens ha fet més desiguals, revertir un món desregulat que no funciona en benefici de tots i posar ètica a l’acceleració tecnològica. Però encara estem en el moment de la confrontació -entre governs i ciutadania, entre estats i empreses i entre les grans potències globals decidides a renunciar a la concertació-, amb una amenaça real d’involució proteccionista i nou xoc entre esferes d’influència globals.

stats