George Plimpton, el periodista transformista
L’autor va fer de músic, boxejador o jugador de beisbol per escriure els articles d’‘El hombre que estuvo allí’
BarcelonaUn dels grans encerts del Nou Periodisme nord-americà va ser importar al reportatge tècniques literàries provinents, en part, de les avantguardes. Al mateix temps que es donaven a conèixer Tom Wolfe i Hunter S. Thompson i es consolidava Norman Mailer, el nord-americà George Plimpton (1927-2003) s’especialitzava en el transformisme periodístic. No en tenia prou coneixent a fons jugadors i entrenadors de beisbol per escriure’n un article: se les enginyava per formar part d’un equip professional i arribar a sentir el mateix que les estrelles. Amb la boxa es va atrevir a fer el mateix, i va rebre una pallissa d’Archie Moore, campió del món de pes semipesant, per explicar-la més endavant a la revista Sports Illustrated. I també amb el futbol americà, l’hoquei gel o el “joc de la ferradura” que va practicar a finals de la dècada dels 80 amb el llavors candidat republicà a la presidència dels Estats Units, George Bush pare.
Una selecció de l’extensa obra del periodista arriba ara gràcies al volum El hombre que estuvo allí, publicat per l’editorial barcelonina Contra i que recull els textos més destacats de The best of Plimpton (Atlantic Monthly Press, 1990). “De moment, les nostres dues línies principals són els assajos musicals i els llibres sobre esports amb alè literari -explica l’editor Dídac Aparicio-. L’esport és un dels grans temes de la nostra cultura, i noms com el de George Plimpton demostren que parlant d’esports es poden aconseguir reportatges brillants, intel·ligents i molt documentats”. Fins ara inèdit en castellà (encara no traduït al català), el nord-americà va construir diverses novel·les basades sempre en experiències autobiogràfiques: Out of my league (1961), sobre el beisbol; el bestseller Paper lion (1966), a partir del pas per l’equip de futbol americà Detroit Lions; Shadow box (1977), centrat en les experiències pugilístiques, i Open net (1985), sobre les vivències com a jugador de l’equip d’hoquei sobre gel Boston Bruins.
“Una vegada, Plimpton va escriure un reportatge sobre un jugador de beisbol inventat que havia après a llançar la pilota a 260 km/h quan era a l’Himàlaia -sintetitza Aparicio-. Va subvertir el Nou Periodisme, que en textos com aquest ja no era ni periodisme ni documental. S’havia arribat a un extrem: la ficció”. El periodista va batejar la seva creació com a Sidd Finch, i les reaccions al text, que va sortir el Dia dels Innocents del 1983 -que als Estats Units es diu Fools’ Day i se celebra l’1 d’abril-, van anar d’un extrem a l’altre: des de l’eufòria fins a la indignació. L’autor en va treure un altre llibre, The curious case of Sidd Finch, que va publicar el 1987.
Cinema, literatura i coets
Els esports són només un dels vessants de l’home orquestra que va ser George Plimpton. El hombre que estuvo allí en conté uns quants exemples remarcables, com ara la descripció del restaurant Elaine’s, de l’Upper East Side de Nova York -freqüentat en aquella època per Woody Allen-, o el viatge al Zaire per veure el combat entre Muhammad Ali i George Foreman, que va acabar amb el retrat d’un paranoic i oportunista Hunter S. Thompson i un competitiu Norman Mailer. Plimpton explica que l’autor d’Els nus i els morts -que l’havia catapultat a la fama quan tenia només 25 anys- es va passar tota una festa a casa del fundador de l’empresa de salses Heinz intentant demostrar que era el més fort clavant cops de martell a una atracció de fira. “Tant Mailer com Truman Capote tenien en molt bona consideració els retrats de Plimpton”, recorda Dídac Aparicio abans d’esmentar una de les transformacions més difícils de l’autor, la vegada que va tocar el triangle desastrosament a l’orquestra dirigida pel prestigiós Leonard Bernstein. Per sort, va tenir una segona oportunitat i va aconseguir millorar la primera actuació. En aquell cas, Bernstein va preferir que toqués el gong durant una obra de Txaikovski, i el periodista va percudir l’instrument amb tanta fúria que el director va haver d’admetre que era l’únic instrumentista que havia aconseguit l’espectacularitat sonora que buscava el compositor rus.
“Plimpton també va fer d’actor en diverses pel·lícules, com ara La foguera de les vanitats i Rojos -diu l’editor-: i va aparèixer en algun western ”. Des que va ser el narrador del documental Hickory Hill, de D.A. Pennebaker, el 1968, fins que va aparèixer al remake de Hollywood d’ Els visitants el 2001, Plimpton va participar en una vintena de produccions. Fins i tot va aconseguir que la seva preparació per al paper de Quart Pistoler a Rio Lobo, de Howard Hawks, motivés tot un programa de televisió l’any 1970.
El periodista era una celebritat gràcies a la seva multiplicitat d’interessos: era un especialista en focs artificials i en ornitologia, i va ajudar a reduir a cops de puny l’assassí del seu amic Robert Kennedy el 5 de juny del 1968. Les seves entrevistes a escriptors durant cinc dècades per a la revista literària The Paris Review, que va cofundar el 1953 amb Peter Matthiessen, Harold L. Humes i Thomas Guinzburg, donarien per a una segona i interessantíssima antologia.
La fascinació pel polifacètic periodista va motivar, el 2012, el documental Plimpton!, en què els directors Tom Bean i Luke Poling intentaven desentrellar l’autèntica personalitat del camaleó.
