Potser la gent no sap què vol: sap què no vol

El col·lapse, la ingovernabilitat, el caos resultant de les urnes italianes, fa que els analistes es preguntin què cal fer quan la democràcia s'autobloqueja. És el símptoma evident que s'acosta un canvi de sistema. La intel·ligència seria encetar el camí sense esperar encara més destrucció de l'antic, però està per demostrar si sabrem ser intel·ligents i estalviar-nos noves caigudes abans de remuntar. Algú pot deduir que respostes democràtiques com les italianes indiquen que la gent no sap què vol. Però per mi la grandíssima conclusió dels resultats d'Itàlia és que la gent sí que té claríssim què no vol. Monti i tecnocràcies imposades, per exemple. El llenguatge i els codis de les xarxes i dels moviments de protesta són nítids. Tenen raó i s'omplen de raons en contra d'un sistema que no funciona. Tenen l'actitud i les eines suficients per impedir que passin coses, i sovint se'ls retreu que no pensin alternatives, que no construeixin. Potser no és la seva feina. Que el que denuncia què no funciona no sàpiga com arreglar-ho no vol dir que no tingui raó en la denúncia, ni dret a fer-la. La democràcia ha d'entendre aquests senyals inequívocs. La gent sap que la llibertat no és fer sempre el que vols, però té claríssim que és no fer el que no vols. Potser s'equivoca quan tria, però l'encerta bastant quan descarta. Podem criticar qui vota a la contra, qui converteix la seva papereta en una protesta, però serà una crítica estèril. El que cal és que hi hagi ofertes sòlides i convincents. Llavors potser la gent, a més de saber què no vol, sabrà què vol. I ho votarà.