Si el geni de l'arquitectura hagués pogut veure l'escenari de la gala dels premis Gaudí es tornaria a morir. El trencadís pintat era un horror. ¿Que potser a la gala dels Goya hi posen de fons els Caprichos retocats amb Photoshop? Els esforçats Xavi Mira i Alba Florejachs feien patir per haver de defensar amb convicció un guió basat en la comedieta i l'acudit tòpic. La idea (lògica) d'incomodar els polítics de la sala va acabar sent barroera i vexant. Demostrar que s'aplaudeix més un cap de cavall de cartró que un conseller de Cultura aborrega tota la sala que fa de claca. Hauria estat bé acotar el temps dels agraïments. Tres hores de gala va ser excessiu. Quan a quarts de dues Julio Fernández de Filmax es treia un desplegable per donar les gràcies ens volíem tallar les venes. Bona realització que ens va mostrar alguna cara de circumstància de Mònica Terribas i, sobretot, el somriure d'Artur Mas quan el productor Lluís Miñarro li demanava que no tallés el cap de la directora de TV3. Si això acaba passant serà bo que aleshores recuperem de l'arxiu la ganyota tensa del president com a mostra del cinisme polític.
Però el més flagrant i desencoratjador de la gala va ser comprovar la manca d'habilitat d'expressió, lectura i memorització de bona part d'actors i actrius (els més joves). A part de carregar-se la fonètica catalana va ser increïble que amb el seu ofici haguessin de clavar els ulls al paper per dir dues frases. ¿De debò que ni el president de l'Acadèmia, Joel Joan, podia fer el seu breu discurs mirant al públic? Perquè suposo que és el mateix a qui hem vist arengues apassionades intentant mobilitzar-nos cap a la independència… Qui ho va salvar va ser Pere Portabella, d'una dignitat extrema sobre l'escenari. El parlament del cineasta tenia emoció, contingut punyent, missatge i, sobretot, capacitat de comunicar. Admirable i exemplar. Espero que d'aquí quaranta anys trobem algú del mateix nivell a qui lliurar el Gaudí d'Honor.
