18/01/2017

Bertrana i el ‘swing’ català

3 min

Uns bigotis de croissant. Les banyes movent-se a ritme de xarleston. I de la boca de pasta de full li surt un dia de febrer del 1923: “ Eh, là-bas, la Catalogne, toujours indépendante! ” Sí, balla, allà, Catalunya, sent independent. Mou els malucs lliures. Això desitjava Émile Jaques-Dalcroze. Compositor suís. Innovador. Ensenyava música a través del moviment. I cap a Ginebra es mou Aurora Bertrana (125 anys del seu naixement). L’escriptora i periodista ballava amb el violoncel i l’ànima. A Suïssa, quan pregunten a cada alumne quin és l’himne del seu país, diu: “ Els segadors ”. Socialitza la cançó i tothom canta: “Bon cop de falç, defensors de la terra!” Una alumna, en sentir-lo, atonyina el tambor: “Un himne revolucionari”. Una altra fa anar el violí: “Tan trist i revolucionari?” I una tercera assenyala l’orquestra eterna: “Són una gent molt especial, els catalans”. I Bertrana se salta el pentagrama i ja toca un swing avançat.

ELLA ERA UNA DONA ORQUESTRA. Ho tocava tot, i el que ningú tocava. Va crear la primera jazz band de dones. Va viatjar a la Polinèsia, al Marroc... Escrivia en diaris. Escrivia llibres. I tocava unes idees que no es veien en cap pentagrama social del moment. El 1934 defensava la prostitució lliure de les dones: “Organitzades socialment, tal volta sindicades, solidaritzades, disposades a la vaga parcial o general, seran tan fortes i poderoses com qualsevol altra organització proletària. Es faran respectar, perseguiran les esquiroles, tindran vacances retribuïdes, assegurances de vellesa, dispensaris, sanatoris, clíniques, cooperatives. Penso que això ha d’ésser la màxima aspiració civilitzadora d’aquesta massa enorme que viu de la prostitució. I que el nostre deure de dones comprensives i honrades, filles d’una nació lliure, no pot ésser altre que ajudar-les, respectant llurs inclinacions, però mai suprimir-les o llançar-les tot d’una a la misèria”. Li van caure hòsties per tot arreu. Però ella va continuar tocant un problema que 80 anys després segueix desafinant. Com sempre feia, segur que ho va assajar amb el seu pare. Prudenci Bertrana (150 anys del seu naixement). Un altre músic de swing de futur lliure.

EL 1913 el periodista i escriptor gironí sent com la Barcelona que es feia gran desentona. Bertrana escolta la ciutat que grinyola, que plora socialment: el Barri Xino. El parc temàtic del vici. Aquell bufet lliure de prostitució. Aquelles “dones, amb els pits que pengen com trofeus marcits”. Aquelles microindústries llefiscoses amb “la vella arcabota que contracta en ple carrer una nova sacerdotessa del seu temple desacreditat”. Aquells carrers aparadors “barreja d’infecció i desinfectats”. Per a Bertrana era “el femer urbà”. I disparava contra els barcelonins: “No hi ha pas dret a burlar-nos dels simpàtics femers rurals, sobre els quals graten les gallines a ple sol i passa l’aire pur i vivificador”. Bertrana venia de Girona. I ve a tocar a Barcelona enyorat.

LA TECLA DE LA FUGIDA sona el 1911. Bertrana dirigeix el diari gironí Ciudadanía. Per un article seu li cau una simfonia d’hòsties legals per presumptes ofenses a l’exèrcit espanyol i la pàtria espanyola. El mateix article es publica al diari madrileny Vida Socialista : ningú diu ni piu (com trencar els ous a Catalunya per a Joan Coma o a Espanya per a Soraya Sáenz de Santamaría). Encausat per la llei de jurisdiccions feta per engabiar el catalanisme des del 1906. Empresonat. Condemnat. Alliberat. Bertrana va continuar tocant la seva melodia oscil·lant.

SÍ, HO SENTIU: és l’Any Bertrana. Cal llegir uns escriptors massa menystinguts però també els periodistes encara més soterrats. Els que escrivien sobre el que pocs volien veure. Els que escrivien sobre el futur. Des d’un catalanisme d’esquerres. Des d’aquest duet nuclear que sona a casa nostra. Com pare i filla. Perquè, com els Bertrana demostren, llibertat nacional i social, a Catalunya, són sempre la mateixa família. Són un swing que bressola.

stats