CRISI REIAL
Misc 08/08/2020

El factor republicà treu el cap al mapa polític espanyol

La crisi provocada per la fugida de Joan Carles I deixa esquerdes en la institució monàrquica

i
David Miró
5 min
Felip VI abraçant Joan Carles I després que abdiqués el 2014. Al costat, la reina Sofia i la princesa Letícia.

BarcelonaFa l’efecte que a la Casa del Rei sempre van tard. Si el 2012 van trigar molt a reaccionar davant l’escàndol de la fotografia de Bostwana i el regnat de Joan Carles I es va allargar de manera agònica durant dos anys més, ara sembla que tampoc han calibrat l’impacte que tindria la carta en què el rei emèrit informava el seu fill que abandonava Espanya “per facilitar l’exercici de les teves funcions”. El ressò internacional de la notícia, sumat al vodevil sobre el parador de Joan Carles I (un gran generador de mems de tota classe) i les possibles responsabilitats d’un govern democràticament elegit en l’operació, ha provocat una tempesta perfecta que, tot i estar planificada per aprofitar el descans estival, ha obert esquerdes en l’edifici construït el 1978 sobre la clau de volta de la monarquia parlamentària.

L’edifici, cal subratllar-ho, presenta esquerdes, però no trontolla perquè té forts pilars que el subjecten, particularment el que podríem anomenar poders de l’Estat (justícia, alt funcionariat, forces de l’ordre, exèrcit, església, etc.) i també els principals partits polítics, des de l’extrema dreta de Vox al PSOE de Pedro Sánchez. Aquest consens, però, ja no és tan àmpliament majoritari com ho havia sigut fa anys al Congrés, on aquesta setmana s’ha configurat un potent bloc republicà de 67 diputats (Unides Podem, ERC, JxCat, Bildu, BNG i Compromís) que posaran en marxa diverses iniciatives al Congrés, com ara peticions de compareixença de membres del govern o canvis legislatius. El factor republicà, doncs, emergeix i treu el cap en el debat polític espanyol, en un tauler on fins ara es jugava només en dos eixos: el dreta-esquerra i el nacional.

Nervis al PSOE

Evidentment, el canvi de règim és avui una utopia, ja que caldrien dos terços del Congrés per iniciar la reforma de la Constitució. Però, igual com va passar amb el procés sobiranista català, això no vol dir que el problema polític no existeixi. Al contrari. Per començar, aquesta mateixa setmana el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, s’ha vist obligat a enviar una carta a la militància per justificar el seu suport a la monarquia amb l’argument que “el pitjor error que podem cometre és regalar als conservadors l’exclusivitat del llegat constitucional”. Sánchez sap, i a Ferraz saben, que els votants socialistes han sigut monàrquics accidentalistes, és a dir, joancarlistes, però que en les agrupacions es respira ideologia republicana. Mala peça al teler per al PSOE.

I és aquí on Pablo Iglesias, davant el perill de quedar superat per l’onada d’indignació contra el rei emèrit, ha decidit revoltar-se i mossegar el seu soci en un lloc on sap que pot fer-li mal: en el debat república-monarquia. Fa només uns anys hauria resultat impensable que un vicepresident del govern espanyol comparegués en una televisió en horari de màxima audiència, com va passar dimarts passat, i es declarés obertament republicà i a favor d’obrir el debat sobre la forma de l’Estat.

En aquesta entrevista, Pablo Iglesias va afirmar que “hi ha un moviment històric, empès per la gent jove, que tindrà com a horitzó una república”. La pregunta és: existeix aquest moviment històric? Respecte a fa una dècada, la monarquia no només passa pel seu pitjor moment sinó que té dos forats negres territorials, Catalunya i Euskadi (on la valoració de la monarquia és de 2,2 i 2 respectivament), i un partit republicà amb implantació a tot l’Estat que a més forma part del govern. Aquesta realitat fa que el debat públic sobre la monarquia no es pugui defugir. Però encara hi ha un tercer element diferencial gens negligible, i és el tractament mediàtic que està rebent l’escàndol actual. Que programes de gran audiència com Sálvame de Telecinco dediquin hores i hores a la casa reial i les seves tribulacions, entrant en els aspectes més morbosos, fa que la qüestió ja no sigui només un debat teòric i de polítics, sinó que és present a les sobretaules familiars. A hores d’ara, tothom a Espanya té una opinió sobre Joan Carles I i sobre la monarquia, i és un vector que supera la tradicional divisió entre esquerra i dreta.

És per això que Iglesias ha vist una oportunitat en aquesta situació per recuperar el seu discurs antiestablishment, els de baix contra els de dalt, en què últimament també havia fet forat Vox. I és potser també per això que Podem s’ha tornat a convertir en la bèstia negra d’alguns mitjans a Madrid. Perquè cal subratllar que, així com les televisions estan jugant un paper en el desprestigi de la Corona, la premsa de paper continua sent un bastió monàrquic important.

El principal contrafort amb què compta la Zarzuela, però, és la justícia. El fiscal suís Yves Bertossa esperava que fossin els seus col·legues espanyols els que cridessin a declarar Joan Carles I, però no ha estat així. La pilota pot recaure ara en un vell conegut dels independentistes catalans, Manuel Marchena.

El paper del TC

Però hi ha una derivada judicial que afecta drets fonamentals i que caldrà seguir amb atenció. Fins ara el Tribunal Constitucional ha coartat el dret d’un Parlament democràtic com el català a reprovar l’actual monarca o a rebutjar la monarquia. Així ho va fer en una sentència el 17 de juliol del 2019 sobre unes resolucions aprovades l’octubre anterior. És per això que els serveis administratius de la cambra catalana estan advertits que si publiquen noves resolucions contra la monarquia poden incórrer en responsabilitats penals. La qüestió és fins quan es podrà aguantar una situació com aquesta que pot acabar sent tombada per la justícia europea, tal com va passar amb la crema de fotos del rei.

I és que, al marge del terratrèmol polític, l’estat espanyol està immers en un “descomunal disbarat constitucional”, en paraules del president emèrit del TC Pedro Cruz Villalón. Per què? Doncs perquè el rei emèrit no és només membre de la família reial, sinó que és el tercer en la línia de successió a la Corona (per darrere de les dues filles de Felip VI i Letícia), i això fa que res del que faci es pugui considerar un afer purament privat, ni tan sols el seu lloc de residència, que hauria de ser públic. Per passar a l’àmbit completament privat, el rei emèrit hauria de renunciar als seus drets dinàstics mitjançant una llei orgànica, cosa que no ha passat. Per tant, no es pot fer com si fos algú aliè a l’actual rei.

Si, a més, es confirma que està o ha estat allotjat en un luxós hotel d’Abu Dhabi, acollit per les dictadures del golf Pèrsic, o amb amics a Nova Zelanda, les preguntes sobre qui paga i d’on surten els diners es multiplicaran i la situació pot ser insostenible. Si la intenció de la Casa del Rei amb l’anunci de la marxa era posar un tallafoc, la realitat és que la fugida ha provocat un incendi de grans proporcions a la Zarzuela i a la institució monàrquica. I els bombers ja comencen a notar l’escalfor de les flames al rostre.

stats