Exposeu les criatures al cinema mut

Pot semblar un clam esnob, o un postureig hipster, però la recomanació és sincera, sentida i guanyadora. Val la pena no tenir prejudicis i confiar tant en les pel·lícules com en els nens i nenes. Jo ho vaig descobrir acompanyant el meu fill de quatre anys a les sessions infantils de la Filmoteca. Abans de la pel·lícula, solen entretenir-los l’espera amb curtmetratges de Segundo de Chomón, el Méliès espanyol. El seu repertori de trucatges -perfectament innocents i analògics- solen deixar tothom clavat a la butaca.

Vaig provar després amb Chaplin. A Filmin tenen una representació generosa de la seva filmografia. De nou, la connexió va ser immediata i molt més intensa que amb la immensa majoria de pel·lícules contemporànies, addictives perquè són més cridaneres, amb ritme trepidant i muntatge accelerat. Però el lirisme de Chaplin -i la seva defensa dels pobres, dels febles o, en definitiva, dels innocents- ressona de manera molt interessant en un infant que comença a fer-se una idea del món. El circ és tremendament divertida, tot i el final melancòlic. Temps moderns té imatges que ja l’acompanyaran per sempre: la ruta del pobre còmic pels engranatges o la màquina per alimentar els obrers perquè puguin dinar sense deixar de treballar. La quimera de l’or, El noi i City lights també són recomanables. O els mestres Keaton, Lloyd, Oliver & Hardy...

Una cosa que m’ha sorprès, en el cas del meu fill, és que no ha preguntat mai per la manca de diàlegs. Tampoc per la imatge deteriorada o en blanc i negre. La flexibilitat del cervell per a tantes coses juga aquí a favor dels nens: no estan programats per adorar només Disney (com a paradigma). De fet, l’èxit que va tenir Wall-E en el seu moment té a veure amb el fet que, en realitat, es tracta d’un film de cinema mut camuflat: el diàleg és quasi inexistent a la primera meitat, i irrellevant a la segona. Però parla als nanos gràcies a la gestualitat del robot i l’habilitat amb què es narra la història sense haver de recórrer a la paraula.

Mirar televisió amb la canalla pot ser exasperant: hi ha molta uniformització i repetició de fórmules suades. Si, a sobre, pretens que el seu consum audiovisual no estigui dominat aclaparadorament pel castellà, et pots desesperar. El cinema mut és una bona alternativa: la narració sol ser clara i serena, el ritme no és cocaïna visual i els entrena en la lectura de la imatge. Si a això hi sumem la possibilitat de (re)descobrir un tipus de cinema essencial, ple de títols vigents i commovedors, oli en un llum. Feu la prova, si teniu poca fe (i criatures en edat d’esgotar-vos).