Cine d'estiu

Amb alguns artistes vius em passa que quan fan alguna cosa nova tinc moltes, moltes ganes que m’agradi. Desitjo ferventment poder-los seguir estimant. Em passa amb Alice Munro, amb Quentin Tarantino, amb Martin Amis, amb Julian Barnes, Adrià Puntí, els germans Roca i els germans Cohen, Oriol Ivern, Irene Alemany i Laurent Corrio, Sara Pérez. Em passava amb Amy Winehouse i amb Dennis Johnson. Amb aquest sentiment ahir vaig anar al cine a veure la pel·lícula del Tarantino i la setmana passada vaig veure la que han fet els germans Cohen per a la televisió.

Sobre la dels Cohen, 'La balada de Buster Scruggs', he estat perforant les orelles de les meves amigues corredores, durant aquesta setmana. Són cinc contes de l’oest, però és al cap dels dies que entens de què tracten. Aparentment no són res, sembla que no t’expliquin gaire més que un quadre de costums, però retraten les passions humanes. Així han de ser els contes. N’hi ha una sobre un firaire que va pels pobles amb un noi sense cames ni braços. Recita Shakespeare i discursos de Lincoln davant d’aquells aixafaterrossos. Però un dia el firaire veu un altre firaire que porta una gallina que "sap" sumar. La gent li dona molts diners. Aquesta història és la història de la tele d’avui, de les Mama Chicho.

La pel·li del Tarantino, ahir, em va fer molt feliç. Hi ha qui diu que és llarga. Ho és. Em vaig imaginar aquella gent (qui hagi escrit el paper d’en DiCaprio mereix que li paguin copes per sempre) rient i emocionant-se durant el rodatge. És una pel·li que tracta de la bellesa de la tradició (de com una tradició imperfecta pot esdevenir bonica), de les flors que es marciran, del pas per la vida d’alguna gent, de com la violència és la solució per evitar mals majors. El retrat que el director s’inventa, dolcíssim, ingènuament bo, de Sharon Tate com a actriu (ai, quan va al cinema a “veure’s”...) és per abraçar-lo. Així ho veig jo i ho volia compartir amb vostès.