Deu anys del principi del final d’ETA
Periodista“ETA fa saber que ja fa alguns mesos va prendre la decisió de no dur a terme accions armades ofensives”. “ETA es reafirma en aquest compromís amb una solució democràtica perquè, a través del diàleg i la negociació, els ciutadans bascos puguem decidir el nostre futur de manera lliure i democràtica”. Aquests dos paràgrafs, llegits a la BBC per tres encaputxats, significaven el principi del final d’ETA cinquanta-un anys després que aquelles sigles signessin el seu primer document. Entre l’alfa i l’omega, vuit-cents cinquanta-quatre morts i el drama de les seves pròpies víctimes, torturats i presos.
La decisió d’ETA feia efectivament uns mesos que estava presa, com a conseqüència del debat de més abast participatiu de la història de l’esquerra abertzale. Van debatre un document amb un títol propi de l’apparàtxik marxista: Clarificant la fase política i l’estratègia, degut en bona part a un dels ideòlegs més preparats de l’organització, Antton Etxebeste, bregat també en la diplomàcia com l’únic representant oficial d’ETA en unes negociacions amb el govern espanyol. Ell va ser el portaveu en les converses d’Alger (1987-89), en què d’alguna manera arrencava la pau entesa en forma de procés llarg.
A partir de consideracions polítiques d’alt voltatge que arrenquen en Iulen de Madariaga i culminen en Arnaldo Otegi i Josu Urrutikoetxea ( Josu Ternera ), el conjunt de l’esquerra abertzale va començar a desestimar l’efectivitat de la violència: el paradigma era tan clar com que la lluita armada no només no menaria a la independència sinó que li restaria força per la via civil. Era una consideració fredament tàctica, però amb components ètics que es van afegir sobretot quan ETA va passar de “matar botxins” a “socialitzar el sofriment” amb els atemptats amb cotxes bomba i els assassinats de polítics elegits pel poble, que van mobilitzar aquest mateix poble contra ETA.
Les manifestacions massives contra ETA -per Miguel Ángel Blanco, Gregorio Ordóñez, Fernando Buesa, Ernest Lluch...- els van fer reflexionar: el poble els girava d’esquena i detestava uns mètodes cruels que malmetien les idees que pretenien defensar. Però en la decisió de cessar la violència també va influir l’eficàcia i la sofisticació de la lluita antiterrorista, amb la inclusió d’ETA-Batasuna en el llistat d’organitzacions terroristes internacionals, amb un sistema d’infiltrats, vigilàncies i comunicacions punxades que van aconseguir una detenció cada quaranta-vuit hores el 2010 i evitar nombrosos atemptats abans que es produïssin.
La pressió policíaca -i dels serveis d’intel·ligència- no només perseguia els autors i els còmplices dels atemptats, sinó també la base social de la seva subsistència: això va ser la llei de partits, que l’11 d’octubre del 2009 deté Arnaldo Otegi i el 15 de juliol del 2010 obre el macroprocés dels càrrecs municipals d’Udalbiltza, regidors acusats de pertinença a banda armada, que precedirà el cas Bateragune, el juliol del 2011. La repressió en actiu fa que el comunicat matisi que cessen les accions ofensives, és a dir, que es reserven la defensa pròpia. El 29 d’abril els gendarmes havien trobat un moribund Jon Anza, que havia desaparegut de Baiona deu mesos abans, tirat a terra en un carrer de Tolosa: un càncer terminal no va apaivagar les sospites de guerra bruta. I en aquesta clau inscriuen la mort del gendarme Jean-Serge Nérin, abatut a Dammarie-lès-Lys en la detenció d’un comando agafat in fraganti en un atracament, el 17 de maig, quan ETA feia mesos que estava en treva tàcita per demostrar les seves intencions d’anar tancant per fases.
El paper de Rubalcaba
Alfredo Pérez Rubalcaba era el cervell governamental. Mentre s’accentuava la capitulació que podia permetre la campanya publicitària de la derrota d’ETA, acostava setanta-tres presos a Euskadi i alenava la fusió de Batasuna amb Eusko Alkartasuna, sigles incòlumes pel seu rebuig claríssim de la violència, amb un manifest clar que es posicionava exclusivament en les vies polítiques, que seria la base d’EH Bildu. També autoritzava discretament els moviments de Jesús Eguiguren de cara a trenar la pau, amb converses amb Madariaga, Otegi i Urrutikoetxea.
El document Clarificant va mobilitzar set-mil persones en dos-cents setanta-quatre municipis, va registrar més de tres-centes mil descàrregues a les xarxes i el portal www.independentistak.net va encapçalar el rànquing de visites dels portals polítics bascos, per damunt del del lehendakari, el del líder de l’oposició i el del PNB. Les conclusions les van titular més entenedorament, Zutik Euskal Herria (Euskal Herria dreta), i el 29 de març, al Parlament Europeu, organitzacions internacionals i personalitats com De Klerk, Tutu, Hume i Reynolds demanaven a ETA el cessament definitiu de la violència. El comunicat de tal dia com avui de fa deu anys entrava en la pista d’enlairament, i en ple vol seguirien la dissolució de l’organització i el lliurament de les armes.
