Procés sobiranista

La desmobilització de l'independentisme: causes i (possibles) remeis

Els analistes destaquen la necessitat d'assumir l'escenari post 1-O i marcar un nou full de ruta realista

4 min
Diada del 2018 a Barcelona

BarcelonaA l'hora d'analitzar moviments socials, els experts sovint fan servir la metàfora de la balena. "Quan emergeix genera una gran fascinació, un enorme imprevist. Però quan baixa no saps on és", exposa Jordi Mir, director del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials de la UPF. L'independentisme, avesat a les metàfores marineres, seria una balena que va sortir de l'aigua el 2012 i va fer un salt que es va mantenir en l'aire més d'un lustre. Ara, però, torna a ser sota l'aigua. El suport a la independència ha tocat fons en l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) –un 41%, el mínim des que es pregunta juntament amb el del juny del 2017– i fa temps que el carrer no respon de forma massiva a fets que ja només l'indignen –majoritàriament– per Twitter, com el Catalangate, les visites del rei, les darreres causes judicials o les últimes filtracions sobre l'operació Catalunya. La gent ho veia com "una cursa ràpida [...] Però quan un moviment s'acaba estavellant, la ressaca és inevitable", apunta el filòsof Josep Ramoneda.

I la ressaca d'aquell salt frustrat encara dura. El període anterior al 2017 era, per a Silvia Claverias, professora de ciències polítiques a la Universitat Carlos III de Madrid, una "finestra d'oportunitat". De fet, la va sorprendre que es mantingués tant de temps oberta. "A partir del 2017, es va anar tancant –narra– i la gent ja només veu costos i cap benefici. Es pregunten: «Què més hem de fer?». I responen: «Si tot allò que ens van dir que havíem de fer ja es va fer»", afegeix Mir. Un exdirigent independentista ho compara amb el Coiot i el Correcamins: l'independentisme està en aquell punt en què el primer, després d'haver fracassat en l'enèsim intent d'atrapar la seva presa, queda estabornit a terra. 

Pandèmia i indults

Les expectatives frustrades han vingut acompanyades d'un context que ha dificultat encara més superar-les. Si abans d'entrar a la Moncloa Pedro Sánchez admetia que el govern del PP va ser una "fàbrica d'independentistes", ell mateix s'ha proposat capgirar la producció i la setmana passada ja atribuïa al diàleg amb Catalunya la caiguda del suport a l'estat propi. "Si està tan segur que el diàleg i la negociació neutralitzen o minimitzen l'independentisme, que posi les urnes perquè votem en un referèndum", li va respondre uns dies després el president de la Generalitat, Pere Aragonès. El cert, però, és que els indults han rebaixat la tensió i, malgrat que el govern espanyol continua vetant el referèndum i l'amnistia, el diàleg ha ajudat a trencar l'excepcionalitat. "No tenir algú al davant que constantment et dona motius per enfrontar-t'hi desmobilitza", apunta Mir. I, pel mig, una pandèmia que va desmobilitzar forçadament a tothom en tots els sentits, tal com assenyalen els analistes consultats. Si la motivació per superar el covid va ser tornar a la nova normalitat, per a l'independentisme la recepta seria semblant: "Cal dibuixar horitzons d'esperança", afirma Gemma Ubasart, professora de ciència política a la Universitat de Girona.

I això en què es tradueix? Els partits no ho saben –o almenys no es posen d'acord– i això és un altre causant de la desmobilització. "Han passat de mobilitzar-se en contra d'un suposat enemic extern a fer-ho en contra d'alguns altres sectors independentistes", exposa Mir. S'ha sentit com s'escridassava Oriol Junqueras en una manifestació de la Diada o com manifestants independentistes xiulaven els diputats d'ERC i la CUP a les portes del Parlament. Mir afirma que quan això passa vol dir que el teixit social es comença a "descompondre". "Quan les coses no van de cara sempre és més fàcil acusar el que tens més a prop", afegeix Ramoneda. Tot plegat condueix cap a la Diada d'enguany, que ja no serà contra l'Estat, sinó contra els partits independentistes, i ja no preveu ser una festa perquè l'ANC ja no vol fer "coses boniques".

Per evitar aquests trencaments, Jordi Cuixart va fer un pas al costat a Òmnium demanant que el seu no fos el primer. En un Procés on moltes vegades les relacions personals –la desconfiança entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras és coneguda– han explicat en bona part les decisions que s'han pres, els lideratges són "un component important per guiar l'atenció", segons apunta Mir. Regenerar-los sempre és positiu, considera, però afegeix que, si el teixit social és "saludable", els lideratges "no són imprescindibles".

Emoció i racionalitat

El diagnòstic principal, doncs, és que l'independentisme ha d'assumir el moment en què es troba, i això implica "passar d'una fase emocional a una fase més racional", segons Ramoneda. En aquests moments, afegeix el filòsof, seria més important una gran "mobilització electoral" per poder negociar amb la força dels vots al darrere que una "supermanifestació al carrer". Mir, en aquest sentit, posa l'exemple de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca o dels moviments sorgits del 15-M, que en determinats moments han prioritzat accions per poder negociar –com ocupar un banc– a concentracions de molta gent al carrer.

Via Laietana plena de gent per la Diada del 2021.

També subratllen un altre element que sovint repeteixen els partits independentistes –i, per raons totalment oposades, també alguns no independentistes–: tornar als grans consensos. "Els actors han d'entendre com aprofitar al màxim una estructura d'oportunitat política. I en això hi té a veure la capacitat de dibuixar marcs discursius hegemònics", analitza Ubasart. Amb tot, i encara que l'objectiu d'aconseguir la independència en 18 mesos és gairebé insuperable en termes d'èpica, els experts creuen que més que una fita gloriosa el moviment necessita un full de ruta realista, a mitjà o llarg termini, per tornar-se a mobilitzar i superar "l'estrès posttraumàtic del Procés", en paraules de Mir. I pensar que la balena pot fer molts salts abans no faci el definitiu.

stats