El deliri del comentarista 'on-line'
Les persones de pell fina, que sempre n'hi ha, per desgràcia, s'han ofès pel fet que la consellera de Cultura i Esports de la Generalitat valenciana, Lola Johnson, atribuís l'obra Tirant lo Blanc a Ausiàs March. La relliscadeta es va produir, tal com informava aquest diari, durant l'entrega dels premis de la Generalitat valenciana als llibres més ben editats amb motiu del Dia del Llibre Valencià. Els autors de la notícia, Almenar i Colomer, ens feien saber -amb un punt de maledicència periodística- que gràcies a na Johnson, a Twitter triomfava l'etiqueta #lolajohnsonfacts, on els tuitaires feien escarni i befa "sobre la preparació de Lola Johnson per dirigir la cultura valenciana".
D'acord, potser no està preparada per dirigir la cultura valenciana. Però tots som humans, ostres. Qui té boca s'equivoca. No fa gaire, una altra dona aparentment preparada per escriure articles i anunciar xampú, Sara Carbonero, va atribuir a Joan Manuel Serrat els versos "Caminante no hay camino, se hace camino al andar", en un article. Un article, per cert, que era un prodigi de literatura conjugal, on l'autora ens feia saber que el seu manso, Iker Casillas, és persona abans que porter. I, sí, ja ho sabem. Els versos no són d'en Serrat. En Serrat els ha posat música, sí, sí. Però a la web del diari Marca, on va ser publicat l'article, un internauta ho deixava clar: "Abans que Serrat hi posés música, aquest poema no el coneixia ningú".
Hauria estat millor per a la conselleria de Cultura i Esports de la Generalitat valenciana que la consellera de Cultura i Esports de la Generalitat valenciana no s'hagués equivocat amb l'autor del Tirant lo Blanc. Sí. Però, de veritat, siguem justos. ¿És tan important que hagi atribuït l'obra a Ausiàs March, en lloc d'atribuir-la als seus veritables autors, Àlex Rovira i Fernando Trías de Bes?
