Un dels aspectes en què cal fer més autocrítica sobre els temps de la bombolla és tot el que ens vam creure. Dic autocrítica en clau de futur, no per culpabilitzar-nos. La culpa, dels que enganyen. Però no ens hauríem de deixar enredar més. I no parlo només d'enganys descarats, en forma de preferents, per exemple. Parlo també de la bombolla de cuentistes , dels creadors de la comèdia global. Vam comprar el conte del consumisme, el conte de l'endeutament fàcil, vam confondre la ficció amb la no-ficció. No només que per triomfar cal vendre's, que és obvi, sinó que n'hi ha prou amb vendre's. La patacada ha estat, literalment, un bany de realitat: descobrir que el relat del consumisme, la felicitat basada a demostrar prosperitat pel que compràvem, era fals. Ni era felicitat, ni era prosperitat, ni es demostrava gastant el que et deixaven de manera interessadíssima. Els autors de relats són grans mentiders, i farien bé de dedicar-se a la literatura, si són bons. Però quan permetem progressar fora de la ficció els que manipulen i ho versionen tot i no els que fan la feina real, quan considerem actius els que fingeixen una activitat encara que facin la contrària, entreguem la realitat a fabuladors. En plena crisi, apareixen nous discursos, de l'estil "tothom pot ser emprenedor", perquè la gent òrfena d'un relat que era fals però preciós en busca un de nou que sembli creïble i rodó en lloc d'assumir que ara és l'hora de la veritat. El món feliç de ficció ens ha explotat a la cara i el futur no necessita més relators de mentida: exigeix veritat.
