02/01/2021

La decadència enyorada

3 min
La decadència enyorada

IRRELLEVANT. Si paréssim l’orella entre les taules d’alguns restaurants de l’Upper Diagonal, arribaríem fàcilment a la conclusió que a la Catalunya d’avui hi ha un pensament conservador transversal (que inclou, per dir alguna cosa, el PSC, La Vanguardia i el Cercle d’Economia) que ha trobat la manera de contrarestar la dialèctica processista amb un nou mantra: “la por a la decadència”. És un discurs de liberals i entrepreneurs, disfressats en algun cas de socialdemòcrates; d’un espanyolisme emmascarat per capes d’urbanisme cosmopolita; d’un lerrouxisme cada cop més explícit, que reivindica el bilingüisme de mentida i la Barcelona “on Vargas Llosa podia viure”. La tesi d’aquest gran corrent d’opinió és que l’independentisme i el colauisme han portat Catalunya a la irrellevància. I la seva solució, a falta d’un PP fort, és reforçar els socialistes. Sí, ja sé que el PSC governa amb Colau a Barcelona, però el PSC, no el descobrirem ara, és una maquinària de gestió de poder, com ho demostra també a la Diputació, governant amb Junts; o a Madrid, pactant amb ERC. Per als socialistes, aquest eclecticisme tàctic no es contradiu amb el seu objectiu de fons, que és substituir l’independentisme a Catalunya i el colauisme a Barcelona.

TORNAR. El PSC ha captat aquest corrent de fons i ha dissenyat una precampanya electoral amb una sola idea força: “Que Catalunya torni”. Aquest és l’eslògan que acompanya la imatge del candidat Illa. Que Catalunya torni -suposo- a la situació prèvia al 2010. (O prèvia a Pasqual Maragall, si som dolents.) No hi ha horitzons, ni reptes, ni, per descomptat, propostes de nous Estatuts o de reformes federals. Només la nostàlgia per la mar serena postolímpica, pel felipisme i, també, pel pujolisme. El seny. El repartiment civilitzat del pastís. Lampedusa. Aquesta aposta suposa una reescriptura de la història. No hi cap ni “el català emprenyat”d’en Juliana, ni la “desafecció” de Montilla, ni el “ Madrid se va ” de Maragall. Tampoc no hi entra l’atròfia autonòmica, ni el caos de Rodalies, ni el dèficit fiscal, ni la fúria dels indignats del 15-M, ni tots els greuges, grans i petits, que van exacerbar-se amb la gran crisi financera encetada el 2008. No es pot negar que aquest plantejament té la virtut de contrastar vivament amb l’altre corrent dominant, l’independentisme, que ha estat, sobretot, una aposta inconformista. Una aposta per revoltar-se, justament, contra la decadència social i nacional.

NOSTÀLGIA. Salvador Illa és un polític hàbil i respectuós. S’ha mostrat dialogant amb la Generalitat. Ha sabut centrifugar les culpes i ningú pensa en ell, quan llegeix que Espanya ha batut rècords europeus de mortalitat. Té el perfil idoni per ser un gran candidat. Però el fet que, a les portes de la tercera onada de la pandèmia, deixi el ministeri de Sanitat per embrancar-se en una campanya electoral, com escrivia ahir Albert Om, resulta difícil de comprendre. En qualsevol cas, Illa es convertirà en les pròximes setmanes en l’àngel anunciador d’un passat digne d’enyor. Buscarà el vot de la Catalunya que creu que hem d’expiar la culpa, la que creu que el referèndum de l’1 d’Octubre va estar molt ben reprimit i que els presos, exiliats i represaliats tenen el que es mereixen. En canvi, per a molts altres, aquelles urnes plantades malgrat els jutges i la policia eren la veritable resposta a la decadència. Ens volien fer decaure: per això érem catalans emprenyats. El 14-F haurem de pensar si confiem -un cop més- en el futur, o deixem pas als que creuen que, si demanem perdó per posar els caps sota les porres, ens haurem guanyat el dubtós dret a la nostàlgia. El dret a tornar a una Catalunya que vivia feliç perquè no sabia que era decadent.

stats