Misc 03/12/2015

En cas de dubte, a favor del procés. L'editorial d'Antoni Bassas, transcrit

3 min

David Fernàndez publica avui el seu primer article a l’ARA. El firma com a periodista i activista social, ara que ja no és diputat de la CUP.

I el seu primer article no podia haver tingut més impacte. Es titula “Sortir-nos-en” –es refereix al procés– i, com ja deuen saber, proposa a la CUP que dos dels seus diputats votin a favor de la investidura de Mas. Per ser precisos, en tot l’article el nom de Mas no apareix ni una sola vegada, i el que demana Fernàndez són dos vots pel procés. Per què aquesta és la tesi de Fernàndez: en cas de dubte, a favor del procés. I per no interpretar-lo, el llegiré: “Però ateses les tensions i dificultats -en part ben lògiques, que qui es discuteix per darrere són, entre d’altres, dos projectes tan antagònics i contradits com CDC i la CUP- suggereixo traçar la línia d’un mínim comú denominador. Desbloqueig del bucle i desgel per passar pantalla. [...] Potser l’únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d’un pla de xoc real i concret. [...] Ho dic a compte i risc. [...] Però sortim-nos-en. Abans mil cops sortir a jugar i potser perdre, que ni tan sols no comparèixer al terreny de joc. ‘In dubio’, doncs, ‘pro’ procés. Sempre”.

Potser algú que recordi el míting final abrandat de Fernàndez, diumenge a Manresa, pensarà que entre aquella passió i aquest article hi ha una contradicció. Doncs no, si escolten amb atenció, l’afirmació més important de Fernàndez va ser “hem vingut a guanyar i no fallarem mai a la llibertat política del nostre poble, ni tampoc a la justícia social i a la ruptura democràtica". I això, per a Fernàndez, passa per reconèixer tot el valor que té la primera majoria absoluta per a la independència del Parlament, amb els 72 diputats. El valor que té per al procés que aquesta majoria pugui actuar com cal, que Fernàndez posa al davant de tot i perquè d’aquesta majoria, idealment, se n’hauria de derivar el que és la justícia social.

Tots els mitjans van plens de comentaris sobre l’article, Twitter en va ple, TV3 n’ha fet la pregunta del dia a ‘Els matins’... Aquí tenen el meu: A l’ARA tenim molts motius professionals per agrair a David Fernàndez que hagi triat la nostra comunitat de lectors per publicar els seus articles, un cop han passat els quatre anys a què estava limitada la seva activitat parlamentària. Però més important que l’agraïment professional és el personal. Li agraeixo personalment al David que hagi fet ús de la seva llibertat d’expressió. Que hagi parlat en consciència, que s’hagi atrevit a assumir els costos de la impopularitat entre els que no pensen com ell, molts dels quals segurament són amics de mil lluites als carrers. Fixin-se quina paradoxa: ara, amb les xarxes socials, tothom pot difondre la seva opinió a tot el món. Semblaria fàcil opinar sempre i de tot. Però immediatament sempre apareixen aquells que et critiquen, a vegades de manera ferotge, més encara, mal educada, que t’insulten. I, francament, més d’un cop penses: “Ara per què haig de sortir a dir res”, de manera que acabes per dimitir del teu dret a dir el que penses sense ser escarnit. Per això penso que Fernàndez ha estat molt valent, perquè qualsevol que el conegui estarà d’acord que aquestes paraules han estat escrites a consciència.

Tampoc està dient res tan estrany. Sense anar gaire lluny, diumenge, a Manresa, l’opció d’investir Mas va obtenir 434 vots entre els cupaires assistents, un 25% dels que hi van anar.

Ara a la CUP li queden poc més de dues setmanes per acabar de prendre una decisió, i celebrem que entre les opinions que hagi de tenir en compte hi hagi la d’un exdiputat de la formació que sempre va suar la samarreta. I mai més ben dit.

stats