Isidre Esteve: "El Dakar t'aïlla fins al punt que no saps en quin dia vius"

MadridEl Dakar ja està en marxa, i amb ell moltes il·lusions i metes tornen a néixer. Isidre Esteve (la Seu d'Urgell, 1972) ja és la setena vegada que participa amb un cotxe en la prova de motor més dura del món. Ell és diferent, i no ho és perquè pateixi una discapacitat que el fa estar en cadira de rodes, sinó pels valors que representa i defensa dins i fora del cotxe. El pilot és perfeccionista, realista. Conscient de les seves limitacions, ha adaptat el seu cotxe però no els seus objectius.

Què és per a tu el Dakar?

— Sempre que s'acosta un nou Dakar l'afrontem amb una il·lusió enorme perquè el preparem durant tot l'any. Intentem corregir les errades d'anys anteriors i veure què podem millorar. En aquests dos últims anys, la pandèmia ha dificultat molt les coses del dia a dia i pel que fa al treball en equip. Ha fet que moltes coses no les poguéssim fer amb el ritme que volíem. Un cop arriba la cursa, t'aïlles de tot i te n'oblides. El Dakar et trasllada a un estat de normalitat, perquè durant 15 dies et lleves per competir i te'n vas a dormir, corregint les errades i tornant a córrer. Per a nosaltres, que arribi aquesta cursa és un moment molt important.

Com t'esperes que sigui aquest any, amb el nou recorregut?

— Porto 16 anys competint al Dakar i no n'he viscut cap que sigui fàcil. Sempre hi ha un nivell d'exigència molt alt. Pot haver-hi un recorregut que sigui nou al 70% o que hi hagi més dunes que mai, però el Dakar continuarà sent el mateix. Són etapes de 300 a 480 quilòmetres amb molta pedra que poden ser molt complicades. M'espero un Dakar exigent, complicat i difícil, com ha de ser. El treball que hem fet durant tot l'any ens ha de fer arribar més convençuts que hi arribem preparats i traurem un bon rendiment.

Creus que és menys perillós que l'any passat, quan hi va morir Gonçalves? 

— En aquesta cursa passen coses que no ens agraden i tothom treballa perquè no sigui així. La Federació Internacional de Motociclisme, la Federació Internacional d'Automobilisme, l'equip ASO... Tots busquen posar fre a tot això. Jo crec que està més relacionat amb l'evolució dels materials que portem tant cotxes com pilots de motos, més que amb la cursa en si, que ha reduït la velocitat màxima dels cotxes. Però no hi ha accidents per això. En motos s'ha desenvolupat l'airbag, eines per parlar amb els pilots i activar-les en cas d'accidents. Jo hi crec, perquè d'aquesta manera millorem la seguretat per pilotar.

Com és el moment de viure la mort d'un company? Álex Márquez, en una entrevista a l'ARA, va afirmar que si li tornés a passar ara, no sortiria a córrer un GP.

— A la vida passen moltes coses que no ens agradaria que passessin. Jo no crec en les decisions radicals, crec en el treball ben planificat per evitar els accidents. Malauradament, passen en el dia a dia, i s'ha de treballar més i millor per desenvolupar productes que aportin aquesta seguretat.

Com gestiones mentalment la preparació del Dakar?

— El millor és preparar-ho de forma professional. És el que ens agrada, perquè és la nostra feina. Donem les gràcies per ser pilots professionals i ens llevem cada dia per entrenar i ser millors i fer-ho bé. Tenim al nostre costat les marques que ens doten dels millors materials per poder competir. Nosaltres anem a competir tots junts per aconseguir un resultat. Som allà per fer la feina que ens hem proposat.

Com és el dia a dia amb el teu equip en una situació tan extrema?

— El que vivim com a equip és extraordinari. En el dia a dia, tots els integrants de l'equip tenim una altra vida a casa. Tenim la família, una altra feina, altres preocupacions, etc. Quan arribes a la cursa, ens aïllem d'aquesta segona vida i entrem en una altra en què tots treballem pel mateix i ens cuidem els uns als altres. Arriba un moment que no saps ni quin dia de la setmana és ni què està passant al món, només penses en tenir-ho tot a punt per sortir al matí. És una altra vida, i tenim la petita sort de compartir-la tots a l'equip. És la segona família.

Com portes la teva mentalitat i esperit de superació al dia a dia?

— Fa 14 anys que vaig tenir l'accident i un dels meus objectius era fer el màxim per no renunciar al que m'agrada i continuar al món de l'esport. Hi ha coses que trobo a faltar, però hi ha tantes coses que valoro i he après a fer de forma diferent que ja no hi penso tant. Intento gaudir al màxim del que tinc i no pensar en el que no tinc.

Expliques que quan portes el cotxe et falta una tercera mà. Com podem aconseguir que no et falti?

— El dia que el cotxe porti canvi automàtic, per mi serà una feina menys. Que els frens poguessin ser elèctrics en comptes d'hidràulics o manuals... Però el temps juga a favor nostre i cada cop serà més fàcil portar aquest cotxe. 

Una part imprescindible per a tu és el teu copilot, el Txema. Com és la relació amb ell?

— Molt personal. Està per sobre de tot. No hi ha cap secret, ell sap com soc jo i jo sé com és ell. Coneix tots els meus punts dèbils, el que em posa nerviós i tots els detalls, i jo ho sé d'ell. Abans que passin les coses ja sabem que ho estem fent perquè passi allò. Per a mi és molt important, aquest tracte humà, per al dia a dia de la cursa.