Un Dakar que potser hauria guanyat Fangio

BarcelonaA més de ser un campió extraordinari (va guanyar cinc mundials de F1), Juan Manuel Fangio també està molt ben considerat en el món de l’automobilisme per ser un profund pensador que va filosofar molt sobre l’esport del volant. Se li atribueix, entre moltes altres, la frase “La gràcia de guanyar una cursa és fer-ho corrent a la mínima velocitat possible”. I això ho podríem aplicar molt bé a l’edició d’enguany del Ral·li Dakar, que ha estat interpretada de maneres molt diferents pels participants, alguns força descontents amb el caràcter que està agafant la cursa en l’intent de reduir la velocitat mitjana dels participants.

Quan la setmana passada s’acostava el pas de l’equador de la prova, el llegendari Stéphane Peterhansel (22 participacions) va comentar: “Crec que ja soc massa vell per intentar tornar a guanyar el Dakar”. Però una setmana més tard, aquest divendres, el francès obtenia la catorzena victòria –vuitena en cotxes– d’un palmarès que, més enllà de revalorar el seu malnom de Monsieur Dakar, dona més sentit que mai a una altra màxima del Chueco de Balcarce: “S'ha d'intentar ser el millor, però no creure’s mai el millor”.

Alguns aficionats van arrugar el nas per la manera com Carlos Sainz –que amb el d’enguany ja suma cinc podis en aquest raid, tres al lloc més alt– es va queixar amargament per com estava plantejada la navegació, amb el canvi de protocol de l’entrega del llibre de ruta. Ara s'entrega a última hora –poc abans de la sortida de cada dia–, en format digital i sense donar temps als copilots a preparar l’etapa amb antelació (cosa que abans afavoria els equips més potents, que acostumaven a disposar de cartografia digital). “Això no és el Dakar, sembla una gimcana”, va dir, per les dificultats de trobar uns passos molt estrets que pretenien frenar la velocitat dels participants, com ja havia passat quan el Dakar el feien a l’Àfrica, com quan el 1990, a Mauritània, quan no existien els GPS, Juan Porcar va estar a punt de guanyar el ral·li perquè va ser l’únic a saber trobar el Pas del Nega... fins que van anul·lar una jornada dantesca.

Salvador Servià, que va córrer un munt de vegades la cursa creada per un romàntic com Thierry Sabine, sempre deia que els cotxes tenen un dispositiu anomenat accelerador, que els conductors poden trepitjar amb més o menys intensitat en funció dels riscos que vulguin assumir. Una manera més d’alinear-se amb la tesi de Fangio, que també deia que “per guanyar primer cal arribar” i que “és més important saber frenar que no pas saber accelerar”.

La velocitat ha agafat un protagonisme bestial al Dakar. Excessiu, fins i tot. Perquè estem parlant d’una cursa, i per tant de córrer. Els raids com aquest han perdut una gran dosi de l’aventura que tenien en les primeres edicions. Ja no són proves de resistència en què cal sobreviure davant les adversitats, sinó esprints de llarga durada en què manen els velocistes. Com si Usain Bolt s’imposés a Eliud Kipchoge en una marató.

Proves com la Titan Desert també són fascinants. Però diuen els puristes del ciclisme que aquesta cursa s’ha convertit en un muntatge mediàtic, en què els grans rodadors de carretera han agafat tot el protagonisme –per les característiques del recorregut–, però que si de cop i volta hi apareguessin els cracs de les curses UCI de BTT serien imbatibles. Un altre exemple en què la velocitat s’imposa a la tècnica.

Els pilots de moto, que tenen una visió del terreny menys condicionada per l’estretor dels habitacles dels cotxes, naveguen molt millor. La prova és que quan deixen de competir reben moltes ofertes com a copilots, com li va passar a Marc Coma l’any passat quan va acompanyar Fernando Alonso.

Tot i que enguany també hi ha hagut un motorista mort a la cursa, no han tingut tantes dificultats per localitzar els punts de pas del recorregut, els famosos way points. I és que tot i que les motos corren més enllà del que seria raonable –les actuals 450 ja són més ràpides que les bicilíndriques de fa deu anys–, condicionades per la durada dels pneumàtics, no van tan exageradament de pressa com els cotxes, i això els permet no cometre tantes errades com les que hem vist entre els automobilistes.

Peterhansel només ha guanyat una etapa aquest any, Al-Attiyah sis i Sainz tres. Això confirma que el Dakar no és només qüestió d’anar a fons. L’experiència també hi ajuda. En cotxes cap dels deu primers classificats havia corregut menys de quatre vegades, amb Nani Roma amb vint-i-cinc participacions com el més experimentat, i Al-Qassimi, amb quatre, el que menys. En motos només hi ha hagut un debutant al top ten, Sanders, amb un magnífic quart lloc a la general, però amb gent tan experimentada com Svitko, vuitè (amb dotze participacions), o Quintanilla, setè (amb nou). Esclar que si després, per moltes vegades que hagis corregut, com Barreda, que ho ha fet en onze oportunitats, el penúltim dia passes de llarg del punt per omplir el dipòsit i et quedes sense gasolina... no se què hauria dit Fangio. Potser allò que va comentar una vegada: “El que perds a la pujada mai ho recuperes a la baixada”.