13/04: Obeir. O no

Els estats tenen dues formes d’exercir el seu poder (és a dir, de fer que els obeïm). Obligar i convèncer. Tots els estats. Però les proporcions varien: els autoritaris confien més en la coacció i els democràtics en la convicció. Amb la crisi del coronavirus, l’estat espanyol va reclamar per a ell tot el poder i des del primer moment va posar en marxa les dues màquines, la d’obligar a través d’un estat d’alarma ple d’uniformes i medalles i la de convèncer a través de fortes campanyes, sovint amb crides patriòtiques. El resultat no ha estat bo. I si no ha estat pitjor és pel sentit de la responsabilitat d’una part molt majoritària de la societat, que ha fet (i ha deixat de fer) el que creia que era el millor, per damunt de les sancions i de la propaganda. Ara, aquest estat, que ha reclamat per a ell tota la responsabilitat, decideix un procés de desconfinament que a moltes autoritats científiques els sembla prematur i arriscat. La societat que ha actuat majoritàriament d’una manera tan responsable, perquè estava convençuda que ho havia de fer, ¿renunciarà ara a la seva responsabilitat per obeir una directiva que no la convenç (si és que no la convenç)? Una societat que davant de la crisi ha volgut i sabut decidir, ¿es conformarà ara estrictament amb obeir?