El Congrés es conjura per anul·lar un veto presidencial

Han hagut de passar gairebé vuit anys, però cada cop és més clar que el president dels EUA, Barack Obama, està a punt de patir la humiliació de veure com els legisladors tenen més força que ell i deroguen un veto presidencial. El Congrés i el Senat treballen a tota màquina per aixecar el veto que Obama imposarà al projecte de llei que permetrà a les famílies dels morts en els atacs de l’11-S demanar compensacions al govern de l’Aràbia Saudita per complicitat, ja que els autors van ser, principalment, ciutadans saudites.

Poques setmanes abans de les eleccions presidencials, els legisladors estan en la disjuntiva de prendre partit o pel govern de l’Aràbia Saudita -un gest que no és especialment popular- o pels afligits familiars de les víctimes.

“Em sorprendria que [la derogació del veto] no tingués un gran suport dels legisladors”, explica el senador demòcrata Harry Reid, que coneix bé la dinàmica de les votacions. L’anul·lació d’un veto és un cop especialment dur per a un president, sobretot perquè significa que el seu propi partit l’abandona i se suma a l’oposició. Per aconseguir-ho cal una majoria de dos terços al Congrés i al Senat -290 i 67 vots, respectivament-, un suport gairebé impensable en altres temes, a causa de la polarització a Washington.

No és estrany que el xoc passi al final del mandat d’Obama. És en aquest moment que els legisladors estan més preocupats del seu propi futur polític que de la imatge d’un inquilí de la Casa Blanca que enfila el camí de sortida, encara que sigui del seu propi partit.

El cas Bush

George W. Bush, que va mantenir una lleialtat gairebé inqüestionable dels republicans del Congrés, va patir fins a quatre cops l’anul·lació d’un veto: tots, els últims dos anys en el càrrec, quan la seva popularitat i influència començaven a decaure. Però el més sorprenent d’ara és que es tracta del primer cop que Obama veu com l’amenaça d’aixecar un veto és real.

Quan els republicans van aconseguir el control del Senat, el 2015, i així van tenir la majoria a les dues cambres, deien que el president afrontaria una allau de legislació que es veuria obligat a vetar, però els demòcrates han aconseguit aturar, amb tàctiques diverses, aquestes maniobres parlamentàries.

“Per a un president que ha servit vuit anys en un moment d’alta tensió política i sense majoria no és un mal registre”, reflexiona el senador Chuck Schumer, de Nova York, número 3 dels demòcrates al Senat.

A les files demòcrates no hi ha grans partidaris d’un trencament amb el president. A les enquestes Obama es manté especialment fort, amb una popularitat superior al 50%, per tant no sembla prudent per al Congrés atacar-lo. Molts demòcrates entenen que el president ha de pensar en termes diplomàtics i geopolítics abans de donar per bona cap legislació, especialment quan es tracta de lleis que obriran litigis amb altres estats. Però diuen que el desig de permetre a les famílies fer valer els seus drets és més important que cap altra consideració.

“Sento que anar ara en contra del president és absolutament necessària per donar a aquestes famílies l’oportunitat de recórrer als jutjats -explica el senador demòcrata Richard Blumenthal-. Hi ha desacords, fins i tot dins de les famílies que s’estimen més. Sóc conscient que és un vot difícil per a alguns col·legues meus, però no hi ha res personal”.

La Casa Blanca sembla preparada per entomar el resultat i no l’interpreta com un revés per al president o una taca negra en el seu llegat. A l’entorn del president ho veuen com una diferència de punts de vista i l’obligació de protegir els interessos del país a l’estranger.