BARÇA
Misc 24/12/2017

Col·leccionisme al Bernabéu

L’afició del Barça s’ha acostumat a sortir de l’estadi del Madrid amb un grapat d’imatges per al record, fotografies que relaten victòries i golejades històriques

i
Natalia Arroyo
6 min
Col·leccionisme al Bernabéu

BarcelonaLa dada és grossa: 9 de les 25 victòries que el Barça ha aconseguit al Santiago Bernabéu al llarg de la seva història les ha concentrat en els últims deu anys. Des del rotund triomf per 2-6 en l’inici de l’era Guardiola fins a la recent victòria de dissabte, cada cop que es visita el feu madridista el barcelonisme es deixa envoltar d’una eufòria que no reconeixen els socis més veterans.

En 110 partits des de la primera edició de la Primera Divisió la temporada 1928/29, el Barça s’havia endut només un de cada cinc partits i s’havia habituat a perdre. El seu objectiu havia passat a ser no caure golejat, salvar el ridícul. Va viure ratxes realment fosques, a la dècada dels anys 50 contra el Madrid de Di Stéfano, amb un únic botí d’un empat en 12 visites, o a finals dels 70 i 80, amb cinc i sis derrotes consecutives, amb el Madrid de Santillana primer i, després, el de la Quinta del Buitre. De fet, el Barça va empassar-se 16 derrotes seguides com a visitants en partits de Lliga entre els anys 1949 i 1964, fins que Fusté i Zaldúa van trencar el malefici del Bernabéu l’any següent.

El 0-5 amb Cruyff a la gespa era un dels pocs bons records que reservava l’etapa en color als llibres d’història, que ni tan sols van poder treure pit durant l’hegemonia del Dream Team, pel mal rendiment d’aquell equip quan actuava davant la parròquia madridista, amb una única victòria en onze partits.

Alguns empats en el canvi de segle van començar a insinuar l’era victoriosa del Barça modern, un Barça que només ha patit 4 derrotes en els últims 16 clàssics jugats. Ha desafiat la tradició, ha fet trontollar la història. Contemporanis d’aquesta etapa d’èxits, costa ampliar la perspectiva i donar valor a la cadena de triomfs que el Barça segueix acumulant a l’estadi del seu etern rival, on històricament ja era una gesta aconseguir puntuar.

Triomfs icònics

En el fons, no són tantes les victòries blaugranes al Santiago Bernabéu, per molt que s’estigui invertint la dinàmica de resultats. Potser per això l’imaginari culer està sabent reservar un lloc emblemàtic a cadascuna de les visites guanyadores, com si d’aquesta manera pogués assaborir-les millor. I ho està fent a cop d’iconografia, amb celebracions especials, espontànies i històriques. L’última va ser la de Leo Messi amb els braços oberts, desafiant el brot de llum del sol del migdia, realçat d’una manera divina (foto 2).

És el símbol de l’era Messi. El seu impacte, el seu efecte. La influència de l’argentí en els clàssics, i en concret en els clàssics disputats a Madrid, és majúscula, i a la capital espanyola tremolen quan el 10 blaugrana surt a la gespa, perquè des de la seva irrupció han deixat de comptar amb els tres punts dels duels jugats a casa seva.

La trajectòria de Messi contra el Madrid té un punt inicial que, vist ara amb perspectiva, sembla premonitori. L’argentí va debutar al Bernabéu en el famós clàssic en què l’afició blanca va aplaudir Ronaldinho rendida a l’exhibició del brasiler (foto 4). Era el 19 de novembre del 2005 i el Barça va adjudicar-se l’enfrontament per un clar 0-3. Idèntic resultat del de dissabte. Els dos següents cops que Messi, encara lluny de ser el monstre golejador en què després es va convertir, va trepitjar la gespa madridista, va sucumbir, amb derrotes per 2-0 l’any 2006 i 4-1 el 2008, a l’ocàs de l’era Rijkaard, fins que van arribar Pep Guardiola i el famós 2-6 que ho va canviar tot. Aquella nit del 2009, Messi va fer dos gols, els primers d’una ratxa que l’ha convertit, amb diferència, en la gran bèstia negra dels blancs. El balanç de l’argentí des de llavors és al·lucinant: 8 victòries en 11 partits entre Lliga i Champions, amb 13 gols marcats.

Messi en mode diví

Amb tanta punteria, era d’esperar que fossin seves les principals celebracions que l’aficionat blaugrana està col·leccionant de cada visita al Bernabéu. El cromo que guarda en la memòria per rescatar, d’un cop d’ull, la crònica del partit. El dia, l’hora, el moment. L’emoció.

La penúltima de Messi va fer la volta al món, perquè era el resum de la seva supremacia contra l’adversari més poderós. La seva samarreta, el seu dorsal, el seu nom, mostrat amb suficiència davant d’una afició congelada per un gol en l’últim minut (foto 1). El 2-3 de l’any passat, l’últim clàssic de Luis Enrique, sempre es recordarà per aquell gest, que va anul·lar la genialitat d’una conducció imparable de Sergi Roberto des del córner propi, la temporització d’André Gomes fins a l’aparició de Jordi Alba en carrera, i la centrada rasa enrere del lateral de l’Hospitalet per a la rematada fina, precisa, enroscada de Messi amb cama esquerra.

Són les més recents de Messi, però no les úniques. També seran recordats el seu gest solidari en favor de la síndrome del cromosoma X fràgil durant el 2-6 del 2009 i el seu eslàlom contra cinc en el 0-2 a la Champions, que acaba amb un esprint fins a la banda on s’escalfava el seu compatriota Gabi Milito, que l’agafa a coll i l’alça per sobre dels companys. Messi, eufòric, desfermat després de deixar clavat i eliminat el Madrid de Mourinho, estira el braç i aixeca un dit. És el número u.

Orgull català

No és només Messi qui està reescrivint amb lletres blaugranes la història dels Madrid-Barça en l’última dècada. L’assalt al Bernabéu ha tingut un clar segell català, darrerament. Xavi va marcar un delicat gol de vaselina en el primer triomf culer del segle al Bernabéu, l’any 2004, als inicis del cicle de Frank Rijkaard.

Li van anar agafant el relleu altres referents de la plantilla, com Carles Puyol i Gerard Piqué, que també han volgut dir-hi la seva en el clàssic de la Castellana amb celebracions visualment inoblidables i plenes de simbolisme. Les dues completen part del relat del 2-6 el maig del 2009. El cas de Puyol, que va marcar el segon gol, que capgirava el gol inicial d’Higuaín, amb un potent salt de cap a la sortida d’un córner, tenyeix de catalanitat la rivalitat entre els dos clubs amb un petó al braçalet de capità per passejar els colors de la senyera per tota la banda del Bernabéu (foto 6).

La reacció de Piqué, que va ser l’encarregat de tancar la golejada del 2-6 als minuts finals, és més aviat un impuls de barcelonisme. Fins i tot, una picada d’ullet a una celebració prèvia, que ja havia fet Luis Enrique en un clàssic anterior uns anys enrere. Piqué, que va caçar una pilota solta i escorada a l’àrea petita, es va regirar per batre Iker Casillas i rematar el matx. Va córrer cap als seus aficionats desplaçats estirant-se la samarreta per la part de la cintura, lluint els colors i l’escut blaugrana (foto 5). És difícil que un culer no associï aquesta celebració amb aquella victòria. Dia, hora, moment. Emoció.

El col·leccionista més especialitzat també reservarà un espai especial per a altres celebracions, potser menys icòniques però que ubiquen amb la mateixa puntualitat l’escenari del triomf. Hi ha una celebració del 0-4 del Barça de Luis Enrique que resumeix com va anar el partit, quan Iniesta corre per abraçar-se al trident. Però era un trident sense Messi i amb Sergi Roberto infiltrat al costat de Neymar i Luis Suárez. Aquell dia, el reusenc va tenir un paper tàctic clau que les càmeres fotogràfiques van captar.

Els cromos de triomfs del Barça al Bernabéu també podrien recollir el canvi de ritme de Ronaldinho en el 0-3 del 2005 o els socis blancs aplaudint l’estrella brasilera. I, anant més enllà, també recopilarien les botifarres de Giovanni en un 2-3 l’any 1997. Són les imatges d’un Barça que ha canviat la por per l’ambició cada cop que passa pel Santiago Bernabéu.

7/10

El Barça només ha perdut en dues de les últimes deu visites en Lliga al Bernabéu, des del 2-6 de Guardiola. I en concret, s’ha adjudicat els últims cinc clàssics.

36

Des del 2-6, el Barça ha dominat els clàssics, amb un balanç golejador de 36 gols marcats i 22 d’encaixats (28 i 14 comptant només Lliga). Messi ha fet 15 gols en deu anys.

stats