El cobai que volia ser persona

Químic i periodista científicEn Charlie parla vint llengües, és un geni matemàtic i està escrivint un concert per a piano -“Farà que la gent em recordi molt després de la meva mort”-. Ningú no ho hauria dit poc temps abans, quan en Charlie era un jove amb retard mental i un quocient intel·lectual que no arribava a 70. En Charlie és el protagonista de Flors per a l’Algernon, novel·la publicada el 1966 pel nord-americà Daniel Keyes que Les Altres Herbes acaba de treure en català, amb traducció de Pep Verger Fransoy. Charlie ha estat operat per incrementar la seva escassa intel·ligència amb una tècnica assajada abans en un ratolí anomenat Algernon. En poc temps, es converteix en una llumenera capaç d’empassar-se tractats avançats de temes diversos i acumular coneixements a una velocitat vertiginosa, amb una capacitat de raonament fora de sèrie.

Aquesta excel·lent novel·la té moltes lectures i promou moltes reflexions. En Charlie es converteix en un superdotat, però la seva intel·ligència emocional no creix amb la mateixa rapidesa, entre altres coses perquè li falten experiències humanes. Es veu incapaç de prendre decisions en temes relativament senzills. És capaç de corregir en públic fins i tot catedràtics i no comprèn per què això els molesta. Els antics companys de feina, que abans se’n reien cruelment, ara el volen fer fora perquè els fa sentir inferiors.

Però també fa reflexionar sobre el tracte als discapacitats mentals, amb unes pàgines finals colpidores. En Charlie, considerat primer una càrrega per a la societat i la família, passa a ser simplement un brillant producte científic per exposar en congressos. Ell reivindica, però, que tant abans com després era, sobretot, un ésser humà. Amb el seu quocient intel·lectual menor de 70 o amb el que el neurocirurgià li havia gairebé triplicat.