KNOCK OUT
Misc 30/04/2017

Un clavell a l'escopeta

"Va ser un alçament militar en què pràcticament no es va vessar ni una gota de sang però, en canvi, els carrers de Lisboa es van omplir de vermell"

i
Mònica Planas
3 min
Un clavell  a l’escopeta

A questa setmana ha fet quaranta-tres anys de l’aixecament militar a Portugal en contra d’una dictadura que feia cinquanta anys que durava. Aquell matí sonava en una emissora de ràdio la cançó Grândola, vila morena. Era el senyal perquè comencés la Revolució dels Clavells. Però a aquella hora l’aixecament encara no tenia aquest nom tan bonic. Ningú s’imaginava encara que les flors es convertirien en una imatge simbòlica tan potent i passarien a la història.

Va ser un alçament militar en què pràcticament no es va vessar ni una gota de sang però, en canvi, els carrers de Lisboa es van omplir de vermell. La responsable en va ser Celeste Caeiro, una dona que aleshores tenia trenta-vuit anys, era mare soltera i treballava al guarda-roba d’un restaurant de la Rua Braamcamp. La Celeste era menuda, de mirada tímida. Quatre dècades més tard, els seus ulls encara transmeten una enorme bondat. Al llarg de la seva vida ha fet tota mena de feines: cosidora, cambrera, treballadora en un estanc.

El 25 d’abril del 1974 el restaurant on treballava celebrava el seu primer aniversari i volien fer una mica de celebració amb els clients. Havien comprat molts clavells vermells i blancs per decorar el local i obsequiar els assistents. Però, en arribar a la feina, el gerent va dir als treballadors que tornessin a casa. S’estava produint un cop d’estat i el més prudent era tancar. Abans, però, els va demanar que agafessin del magatzem les flors que havien comprat perquè no es fessin malbé. La Celeste en va agafar un ram frondós, però desobeint el consell del gerent no va tornar cap a casa. La curiositat de la paraula revolució la va fer canviar de ruta. “Si hi ha una revolució, jo vull veure què està passant”, es va dir. Se’n va anar fins a la plaça Rossio, on els tancs dels insurrectes esperaven noves ordres. Hi eren des de la matinada. La Celeste va preguntar a un militar que era dalt del tanc què estava passant. “Anem a la caserna general Do Carmo, on hi ha Marcello Caetano, el ministre! Tens un cigarret?” La Celeste no fumava i es va oferir a anar-li a comprar un paquet de tabac, però tot estava tancat.

“Li vaig dir que em sabia greu, però que l’únic que tenia eren flors”. Ella, que amb prou feines feia un metre i mig, en va agafar un de vermell per l’extrem de la tija i va estirar el braç tant com va poder perquè el soldat se’l quedés.

Celeste Caeiro, que ha explicat centenars de vegades aquesta història, sempre s’emociona en els dos mateixos instants. El primer, quan recorda el moment que el soldat va posar el clavell al canó del seu fusell. De seguida la resta de companys van imitar aquell gest. Li van començar a demanar les flors que duia sota el braç i les va repartir totes. Aquell acte simbòlic es va estendre com una taca d’oli. Inconscient de la dimensió que després va agafar aquell humil obsequi, Celeste Caeiro va tornar cap a casa. Vivia al carrer Sacramento, en un cinquè pis. I aquí es torna a emocionar, quan recorda que li va dir a la seva mare que s’acostés al balcó: “¿Veus els clavells que hi ha als fusells? He sigut jo qui els ha repartit...” Si la Celeste hagués portat un paquet de tabac a sobre, la revolució portuguesa potser no hauria tingut un nom tan bonic. Quaranta-tres anys més tard, la dona dels clavells sota el braç viu de lloguer en un apartament a pocs metres de l’Avenida da Liberdade, amb una pensió de tres-cents setanta euros, i la seva filla l’ajuda a arribar a final de mes. 

stats