Les clavegueres de l'Estat humilien Cifuentes

BarcelonaCristina Cifuentes hauria pogut dimitir amb un mínim grau de dignitat quan 'Eldiario.es' va destapar l'escàndol del màster de la Universidad Juan Carlos I obtingut de manera irregular. Només li calia haver demanat perdó i enfilar el camí cap a casa com un més dels nombrosos polítics que han hagut de dimitir en els últims anys per diferents casos de mentida, corrupció o frau. Però Cifuentes, encastellada en una posició indefensable –armada només de la seva arrogància–, no va voler fer cas de les veus que li aconsellaven que desistís i va decidir resistir. Va ser una decisió nefasta, perquè les clavegueres de l'Estat que ella sempre ha defensat, li tenien preparada una jugada molt desagradable: la difusió del vídeo gravat per una càmera de seguretat d'un supermercat Eroski l'any 2011. S'hi veu Cifuentes, en aquella època diputada de l'Assemblea, requerida per un vigilant de seguretat per haver robat dos pots de crema facial. Poques hores després de ser difós, la presidenta madrilenya va haver d'anunciar la seva dimissió. Es fa difícil pensar en un final més humiliant i indigne per a una política que aspirava a tot, fins i tot a la presidència del govern espanyol.

Aquest cas demostra que les clavegueres de l'Estat funcionen a ple rendiment, i no només contra l'independentisme català, quan es tracta de retenir el poder. I és evident que el PP no es volia arriscar a perdre el govern de la Comunitat de Madrid a mans de l'esquerra a poc més d'un any de les eleccions autonòmiques de l'any que ve. Algú, doncs, es va apoderar d'aquesta cinta de forma il·legal, ja que la normativa obliga a destruir-les 30 dies després de la gravació, i l'ha guardat fins que n'ha pogut treure profit. El mitjà que el va difondre, 'OKDiario', és conegut, a més, per les seves bones relacions amb el ministeri de l'Interior i el CNI. La capçalera digital d'Eduardo Inda és una 'bústia' a través de la qual es publiquen notes, certes o no, que busquen fer mal a polítics que, d'una manera o altra, resulten incòmodes. La negativa a dimitir va convertir, doncs, Cifuentes en un objectiu prioritari.

Amb la caiguda de Cifuentes guanya Rajoy, que s'estalvia un problema, i guanya Albert Rivera, que se surt amb la seva. Però la imatge de la política espanyola que es projecta és ben lamentable, tal com reflecteixen els mitjans internacionals. La conclusió és que Espanya és un país on falsejar el currículum o convertir una universitat pública en un xiringuito partidista no provoca cap dimissió. On la corrupció triga anys a jutjar-se i mai s'arriba fins al final. Però on la filtració d'un vídeo en què, de manera totalment incomprensible, un polític en actiu roba dos pots de crema per valor de 40 euros, el porta a dimitir 'ipso facto' enmig d'un gran rebombori mediàtic. Un país on l'escarni públic i l'improperi substitueixen el debat polític i on una dimissió no forçada és tan inusual com un eclipsi solar.