Clara Segura: per què ens agrada? / La fal·làcia de la nova política
Clara Segura: per què ens agrada?
En el país dels passos enrere i del passar pantalles sense saber com s’acaba el joc, tenim uns Premis Nacionals de Cultura que semblen, ja, d’un país amb tots els ets i uts. Cada any la llista de guanyadors ens dóna una alegria. Aquest curs el premi a l’actriu Clara Segura m’ha semblat un enorme encert. Arran del guardó, he reflexionat sobre per què ens agrada tant la Clara Segura.
Perquè entén els personatges. Perquè la millor actriu és la que no ho sembla. Perquè no veus mai la Clara, i mira que surt a llocs... Per què tant t’emociona amb Incendis com et fa riure amb Ets aquí? Perquè és una tràgica insuperable amb La rosa tatuada o t’enamora sent Madame Melville. Perquè sap ser una pallassa al costat de Bruno Oro o et captiva, seductora, com la Sophia Loren d’Una giornata particolare. Perquè clava les frases i les mirades. Perquè diu sense afeccions. Perquè no sobreactua a la pantalla. Perquè arriba sempre a l’espectador. Per la contenció. Per la veritat dels seus silencis. Per la gestió dels sentiments. Per la seguretat en la passió. Perquè dubta com ningú. Pel to de la veu. Perquè no crida mai. Perquè no necessita modular per ser expressiva. Per una llengua exacta, lluny del català xava que sovinteja en sèries i escenaris. Perquè sap triar els personatges que li convenen. Perquè no va de diva per la vida. Perquè ha tingut, al teatre, al cinema i a la tele, directors molt bons. O, senzillament, ella els ha fet millors. Perquè tant en la normalitat de Porca misèria com en la vida oculta de Nit i dia hi ha sempre versemblança. Perquè, als quaranta-i-pocs, ja és La Segura. Com ho van ser La Xirgu o La Lizaran. Com ho són L’Espert, La Sardà o La Vilarasau.
La fal·làcia de la nova política
La nova política no la veig per enlloc. Ni tan sols em sembla nova. Ni aquí ni allà. En la necessitat malaltissa per etiquetar-ho tot, hem vist que sorgien uns partits que no eren al mapa, que es treien la corbata, que aprofitaven les hores gratis de tele, que manegaven el Twitter amb gràcia i, patapam, li hem plantificat un nom: la nova política. Més enllà de la gesticulació, però, s’assembla molt a allò de sempre. És a dir, als manaments que fa anys que coneixem. Buscaràs el poder per damunt de tot, col·locaràs els amics així que en tinguis oportunitat, pensaràs en el partit per davant de la gent, diràs sempre que ho fas tot en nom del poble i, sobretot, mantindràs l’ego per davant de totes les coses. Les vanitats dels líders continuen al darrere de la majoria dels titulars. Què ha passat a Podem en l’última setmana? Què ha separat Pablo Iglesias d’Iñigo Errejón? Quins colls s’han tallat? Quants punyals porten, ja, a l’esquena? I encara no han ensumat el poder...
Passar del jo al nosaltres és més fàcil en la teoria que en la pràctica. Ho explica bé el llibre Un nou país, una nova política, de Mireia Juanola. No és estrany que aquest desideràtum de com caldria trencar amb tics i vicis de la política de tota la vida l’hagi escrit una especialista en neuropsicologia clínica. Segurament, per arribar a un diagnòstic d’on hem anat a raure, calia algú amb un perfil així. Per a la transformació cap a un món nou, amb una societat més justa i més habitable, amb un sistema menys corcat i una ciutadania més propera a les zones de comandament, cal alguna cosa més que “la nova política” de pa sucat amb oli. No hi ha prou veritat en el seu discurs. Tot plegat, teatre.
