Cine i audiovisual per entendre el món

Estem hiperconnectats: el 2020 els catalans hem passat una mitjana de 74 hores setmanals a internet. Les combinacions d’algoritmes també enganxen infants i joves. Les criatures entre 5 i 11 anys dediquen gairebé dues hores diàries a internet i els joves entre 12 i 17 s’hi estan 2 hores i 54 minuts diaris. 

Des que l’any 2000 es va integrar la primera càmera a un telèfon mòbil, la creació d’una imatge ha passat a ser un acte gairebé automàtic. L’evolució meteòrica de la tecnologia ens ha portat a conviure amb diversitat de pantalles que suposen un canvi en el consum de continguts. “Em preocupa com és aquest consum, el significat dels continguts i com crear bones circumstàncies per a la recepció i percepció de la cultura audiovisual. Els infants no reben una educació per vehicular correctament la quantitat ingent d’imatges a les quals estan sotmesos”, apunta Sònia Abella, realitzadora vinculada professionalment a la difusió del cinema a través de festivals i cicles, i especialitzada en cinema i educació. 

Abella considera que l’hiperconsum a través de la diversitat de pantalles genera un canvi en el model relacional i que la sobreestimulació visual pot comportar dificultats d’interacció social i problemes per comprendre i interpretar la realitat social i l’alteritat. Fruit de la seva inquietud ha presentat a l’Acadèmia del Cinema Català el projecte Educació i arts audiovisuals, per una educació transversal de les qüestions del món i el cinema. El govern de la Generalitat el té sobre la taula i l’Acadèmia està a l’espera de rebre el seu suport per tirar-lo endavant. 

L’objectiu del programa educatiu és que l’escola jugui un paper actiu en l’educació en la imatge, creant una sèrie de recorreguts transversals a partir dels objectius curriculars i eixos temàtics de cada nivell escolar i tenint en compte el desenvolupament socioafectiu d’infants i adolescents. La idea és que els professionals del cinema entrin en joc a l’aula i expliquin el sentit de la seva feina. “Es tracta que l’escola transmeti instruments educatius que privilegiïn el pensament crític per damunt del fenomen de la producció industrial i la circulació exponencial de les imatges a través d’internet. Aquestes eines haurien d’ajudar a nodrir i estructurar els processos sensorials i cognitius que configuren el coneixement i l’imaginari col·lectiu”, proposa Abella.

Susana Méndez Gago, psicòloga experta en educació per a la salut, ha treballat durant més de 10 anys desenvolupant projectes que vinculen el cinema i l’educació. Coincideix que el cinema és imprescindible com a eina educativa per poder construir discursos amb un sentit i significat que transcendeixi el discurs audiovisual d’impacte i consum ràpid: “És necessari fer una educació social en l’ús de les pantalles. El cinema pot ensenyar a comunicar i transmetre amb significat els nostres arguments”. 

El poder del cinema

Quan tothom fa fotos i petites pel·lícules intentant explicar alguna cosa, és important que s’aconsegueixi un pensament audiovisual ordenat i amb sentit. Què hi ha darrere d’un gat que fa gràcia? Estem envaïts de vídeos curts que produeixen un impacte emocional però sovint són missatges construïts per al divertiment i el consum, sense un valor al darrere ni un contingut real de transmissió. Per a Méndez Gago, el cinema transmet valors i també té un ritme que resulta necessari en una societat audiovisual tan accelerada com la nostra, on tot es consumeix ràpid: “Així com la tecnologia s’ha incorporat de forma habitual a l’educació obligatòria i l’alumnat aprèn a utilitzar-la o a programar, seria prometedor que a les aules les noves generacions aprenguessin a elaborar un discurs audiovisual”. 

Des d’abans de l’existència de les xarxes socials, Teleduca (www.teleduca.org) promou que infants i joves tinguin una visió més crítica sobre com es creen continguts audiovisuals i treballin col·laborativament per crear una pel·lícula que representi les seves inquietuds i interessos. Aquest col·lectiu de professionals de l'educomunicació porta el cinema i l’audiovisual a l’alumnat de secundària i primària des de 1996. “Volem que entenguin el llenguatge audiovisual, connectar l’escola amb el món exterior, reforçant la idea que tothom té alguna cosa a dir. Treballant d’aquesta manera es posicionen, entenen el seu entorn de forma diferent i amb un punt de vista crític, donen sentit als espais on viuen”, diu Carme Mayugo, cofundadora de Teleduca. El cinema, a més d’entretenir-nos, pot ser una eina de transformació social, que aporta alteritat, ens ajuda a posar-nos a la pell de l’altre. “Saber llegir les imatges dona instruments per tenir pensament crític. El cinema és un gran artefacte que ens ajuda a comprendre el món i ens ha d’ajudar a humanitzar, a resistir al pensament robòtic, valorar capacitats i valors humanístics, i a no homogeneïtzar actituds, pensaments o llengües”, conclou Abella.

Nous continguts audiovisuals

Fa 20 anys tothom mirava a la televisió els mateixos programes o sèries, que es convertien en referents per una generació. En canvi, ara l’experiència personalitzada de consum audiovisual fa difícil que es creï un patró i hi hagi referents compartits. “A més hi ha diferències de gènere. Els nois consumeixen més streaming de gamers i continguts de YouTube i en canvi les sèries i produccions audiovisuals de les plataformes són més habituals entre les noies”, explica Liliana Arroyo, doctora en sociologia, especialista en innovació digital i investigadora del departament de Ciències Socials d’Esade. D’entrada les pel·lícules no formen part de la tria natural dels joves, tot i que segueixen sent continguts audiovisuals que poden fer servir els docents –fragments de pel·lícules, anuncis, sèries o vídeos d'influencers– a l’aula amb finalitats educatives. En canvi, els que estan conscienciats mediambientalment arriben als temes que els interessen a través del cinema documental. 

Plataformes habituals dels joves com YouTube o Twitch tenen continguts emocionals i primitius, creats per cridar l’atenció, on les experiències de consum i les possibles reflexions poden ser ben diferents en funció del que vegin. “Els continguts que crea qualsevol persona poden no respondre a estàndards ètics; hi tenen cabuda la manipulació i les fake news, de forma que no ajuden a entendre el món sinó que desdibuixen els fets. Són modalitats de consum que acostumen a estar més lligades a una comunicació emocional que arriba molt més”, comenta Arroyo. Twitch, la plataforma que comencen utilitzant streamers i gamers, s’ha transformat en canals més personalistes on nois i noies expliquen com veuen el món. A diferència de YouTube, que té continguts més editats i un llenguatge dinàmic, a Twitch hi ha qui engega la càmera i es posa a estudiar. El contingut està deixant de ser important i pren protagonisme la persona, cosa que fa que es creï més comunitat, un lloc on trobar-se i nodrir el seu sentiment de pertinença.