Ciència i veritat en temps de conspiranoia

Hem vist com s’han tornat a obrir les escoles aquesta setmana, tot i que la neu i el glaç han deixat alguns infants i joves sense les seves classes dels primers dies de l’any. Però, per a la resta, el segon trimestre del curs ha començat de manera presencial, i amb moltes ganes de retrobar-se. Malgrat les controvèrsies generades la setmana abans entre diferents col·lectius d’experts entorn de la conveniència d’endarrerir la tornada a l'escola, i malgrat les batalles entre comunicats que es contraposen, les escoles han obert les portes. Aquests dies hem vist com es fan servir les evidències o la manca d’evidències per argumentar a favor o en contra d’endarrerir la tornada a les aules. També hem vist que els argumentaris es basen en diferents punts de vista, ja que és molt el que hi ha en joc. Ens hi juguem tant la salut pública i el control de la pandèmia com la salut emocional i el benestar dels infants, la pèrdua d’aprenentatges o l’equitat i les desigualtats educatives. També —per què no dir-ho?— hi ha en joc l’economia del país i molt probablement les properes eleccions. El que està clar és que hi ha una àmplia diversitat de criteris a prendre en consideració i que les evidències depenen de com es consideri el perjudici que suposa per als infants quedar-se a casa, o el risc que suposi per al control de la pandèmia. Les famílies i la ciutadania en general viuen bombardejades amb informacions. Tots volem respostes i fan furor els eslògans.

Les notícies, els debats i les xarxes socials massa sovint ens imposen opcions binàries. Només es pot estar "a favor" o "en contra". És la maledicció de les certeses, quan el que hi ha és un sentiment generalitzat d’incertesa. Em pregunto: què s’ha de fer quan el que predomina és el dubte? Com es pot reclamar el dret a no saber davant les diverses i sovint contraposades opinions dels experts? ¿Es pot arribar a expressar una posició matisada? ¿Es pot dir que el més difícil és haver de decidir enmig de la incertesa i el ball de dades? Ens trobem davant d’una qüestió que és científica però que també té implicacions ètiques i una gran dosi de responsabilitat política. El llistat de reptes que cal entomar és enorme, la crisi és sanitària, però s’acompanya d’una crisi política, social i econòmica de la qual encara no coneixem ni la durada ni la gravetat. Els problemes no són estancs sinó interdependents. I per això, si volem estar a l’altura, necessitem un abordatge des de la complexitat i no des de mirades parcials, reduccionistes o simplificadores.

El primer és saber com podem estar ben informats i en qui confiar. No és fàcil navegar per aquest camp minat d’opinions polaritzades; representa un repte per a tots, tant científics com no científics. I no vol dir que no haguem de continuar argumentant i debatent honestament; al contrari. Tot plegat revela la importància de pensar racionalment i críticament. L’alternativa és només la demagògia. És molt necessari que ens moguem en l’àmbit de la recerca de sabers ben fonamentats i una mica menys en els eslògans. Perquè quan es busquen i s’accepten a la desesperada falses seguretats s’arriba al punt que es compren narracions absurdament falses que fan de la pandèmia un gran engany o de les vacunes un mitjà de control de les nostres ments. ¿Ens sorprenen aquestes fabulacions? En realitat sempre hi ha hagut teories de la conspiració, no són pas noves. Forma part de la naturalesa humana exagerar, fabricar, manipular i utilitzar propaganda o distorsionar la veritat per interessos propis i finalitats polítiques o financeres.

La ciència és la nostra esperança. Ho hem vist i celebrat amb l’arribada de les primeres vacunes. Més que mai hem descobert la importància de la recerca i la ciència. Al mateix temps estem aprenent que la ciència no és un repertori de veritats absolutes i que és fàcil que es polititzi quan té un impacte tan directe en les nostres vides, com en el cas de la pandèmia. El progrés de la ciència ha incrementat la incertesa: és una de les lliçons del coronavirus segons el llibre Changeons de voie, les leçons du coronavirus, que acaba de publicar Edgar Morin. Ens recorda que les controvèrsies, lluny de ser una anomalia, són necessàries per al progrés de la ciència.

Morin, que farà els 100 anys enguany, també ens fa veure les febleses del coneixement que ens ha estat inculcat i d’una crisi de la intel·ligència que ens porta a separar àmbits de coneixement, a fraccionar i compartimentar o dividir en comptes de relligar. Som hereus d’una forma de conèixer que no ens ajuda i ens fa cecs davant de les complexitats. I ens fa viure, des de molt abans de la pandèmia, pendents de la seguretat i obsedits per evitar tots els riscos, cosa que ens fa esclaus de la prevenció. Aferrats a les certeses i els dogmes que paralitzen qualsevol cerca serena de la veritat. Caldrà, al contrari, aprendre a conviure amb la incertesa. S’ha d’ensenyar a viure en la incertesa. Erradicant la mentida com a falsa seguretat i buidant de violència el conflicte d’idees necessari per viure en democràcia. Necessitem una ciència en diàleg amb les humanitats, que no fraccioni la realitat per afrontar els grans reptes de la humanitat, com la crisi climàtica, la pobresa, les malalties o l’arribada de noves pandèmies. Si les escoles són essencials és perquè són el primer lloc on es poden crear anticossos en l’era de la postveritat i el prefeixisme. L’escola pot crear les defenses ensenyant el valor de la ciència i de la recerca de la veritat. Promovent la recerca del diàleg necessari i fructífer entre les nostres conviccions i el nostre coneixement. No és banal que els assaltants del Capitoli formin part de les legions conspiranoiques que refusen el valor de la ciència. Aquest és el repte tant científic com ètic i polític: buscar incansablement la veritat. Més encara: en un món d’incertesa, reclamar la veritat en temps de propaganda.