Certa simpatia per Vox
L'executiva del PP ha posat, com a presidenta de les Noves Generacions del partit, una jove militant basca anomenada Bea Fanjul, que compta amb les simpaties de Cayetana Álvarez de Toledo i que el mateix PP considera com una jove promesa de la línia dura de la formació. Afirmen els dirigents del principal partit de l'oposició a Espanya que han detectat entre els seus afiliats més joves una “certa simpatia” per Vox i les seves propostes, i consideren, per tant, que ells –els joves– han de quedar al marge del famós viatge al centre que Pablo Casado suposadament va emprendre fa un parell de mesos, quan es va negar a donar suport a la moció de censura contra Pedro Sánchez presentada per Vox. La moció en realitat no era tal moció, sinó un parany de Vox al PP, del qual Casado va sortir agafant-se a una gesticulació de galant de fotonovel·la que ara el té pres a mitges: a pesar que costaria trobar observadors parcials que s'avinguessin a qualificar de “moderada” la línia actual del PP i del seu líder (verbigràcia, la reacció contra la llei Celaá, amb la subsegüent campanya de desinformació sobre el presumpte arraconament del castellà a l'ensenyament públic), internament figura que Casado i els seus s'han compromès a mantenir una certa distància amb Vox, ni que sigui només formal. Idò bé: els joves del partit estan dispensats de mantenir aquest simulacre de distància, i poden festejar obertament amb l'extrema dreta: amb consentiment o sense, seguint la línia negacionista de la violència de gènere que defensen tant des de Vox com des de les noves generacions del PP (la resposta de la mateixa Bea Fanjul a l'eslògan antiagressions “Només sí vol dir sí” volia ser una ironia: “A veure si hauré d'acudir al notari cada vegada que tingui relacions sexuals”).
És impossible que un partit renunciï a cap sector dels seus votants, i el PP sempre havia aconseguit comptar amb els dos perfils de votants de dretes, els “moderats” i els “durs”, i ara no en vol deixar perdre cap. Per aconseguir-ho, la idea és vendre que Vox només és la còpia, mentre que el PP és la fórmula original del nacionalisme espanyol més dur. Ciutadans ja no molesta, una vegada ha transfós tots o bona part dels sufragis que va arribar a obtenir precisament cap a Vox, un fenomen que tot indica que veurem repetit a les eleccions catalanes del 14 de febrer. L'estratègia del PP és intentar la reunificació del vot de dretes espanyolista, davant de l'amenaça d'un govern socialcomunista, com ells l'anomenen, venut al separatisme català i a ETA, que dins el seu imaginari són la mateixa cosa. Antigament hi havia el dubte de fins a quin punt pesava, dins l'electorat de la dreta espanyola, aquest sector més ultra. Però això era només antigament: ara com ara, queda clar que el vot de les opcions més extremes pesa més que cap altre, tot i que això potser no es veu tant en percentatges com en capacitat d'influència. Són aquestes opcions les que marquen la pauta i condicionen el discurs i les estratègies de tot l'espai polític.
