De la Caputxinada a la cua de la pobresa

BarcelonaArriben amb carros de la compra i bosses grans de mudances, algunes mares porten els seus fills més petits. Viuen en barris allunyats de Sarrià, no només geogràficament. Provenen d'un món a part. Són immigrants sense recursos que un cop al mes recullen aliments i roba a la fraternitat dels caputxins. Són un centenar i fan cua just davant la sala on el 1966 es van tancar centenars d'estudiants i intel·lectuals per reclamar llibertat sindical al franquisme. Aquella revolta va durar dos dies i forma part de la història del país. La cua de la pobresa fa anys que dura i encara no és història perquè és el present.

Als caputxins de Sarrià hi ha disset frares. L'any 1955, quan fra Pere va entrar a la fraternitat, n'eren setanta. Ell era l'encarregat d'administració quan es va produir la Caputxinada. "Quin enrenou! Quin munt de problemes vam tenir", recorda Pere: "Però tenies la sensació que allò era un obrir portes. Això d'ara és una altra cosa". Cada dimarts i dimecres, el germà Pere i un grup de voluntaris reparteixen menjar i roba. Hi passen unes cent persones per dia. Vuit-centes persones demanen cada mes ajuda als caputxins. La base del que donen és una bossa amb productes del Banc dels Aliments: arròs, llegums, oli, llet, suc, sucre, sal, formatge i conserves, entre d'altres. Hi ha aliments que provenen del fons d'auxili a la pobresa de la Unió Europea. Dimarts passat, a més de la provisió del Banc dels Aliments, oferien pomes i peres. La fruita l'ha portada Fina Sangabriel, mestressa de casa i voluntària que cada setmana ve d'Anglesola per assistir els frares. Per arrodonir la donació, un grup d'antics alumnes van portar-hi els entrepans que van sobrar d'una festa.

Atenció a immigrants llatins

A les vuit del matí, quan comença el repartiment, hi ha seixanta-cinc persones esperant al pati dels caputxins. Pares i nens de les escoles veïnes se'ls miren i ells miren el trànsit en sentit al Tennis Barcelona i al Liceu Francès. Quan obren la porteria, entre la gent ja s'han organitzat per torns. Tot i això, el pare Pere reparteix un número, estampat amb el nom del servei que ofereixen: el Rebost de Fra Rossend. Fra Rossend era el religiós que va començar l'atenció als pobres a la dècada dels cinquanta. Aleshores repartien entrepans i algunes pessetes entre rodamons. Avui la majoria són immigrants llatins que no tenen prou recursos per arribar a final de mes.

Els fan entrar de deu en deu. Primer s'han d'esperar en una sala. Algú hi ha deixat un exemplar del 20 minutos . Ningú parla. El silenci només el trenquen les ordres entre els voluntaris i el timbre que sona cada cop que algú nou arriba i demana número. Una voluntària els crida pel número i pren nota de les seves dades personals. Així poden portar el compte de les vegades que hi han anat. Només pot ser un cop al mes. Faciliten la informació en veu baixa, sense excepció. Hi ha una sensació de vergonya i de dignitat alhora. Dos joves magribins que escolten música m'avisen que porto rebregat el coll de la camisa. Després d'agafar el menjar poden passar al magatzem, on hi ha la roba que han portat els parroquians. La roba està ben endreçada, com si fos una botiga. Dues veïnes de Sarrià la dobleguen i l'ordenen. Una d'elles, la Joana, m'explica que ho fan per ajudar a mantenir aquesta sensació de dignitat.

Henry Javier Méndez té 43 anys i va néixer a l'Equador. Fa set anys que viu a Barcelona i ja té la nacionalitat espanyola. Fa dos anys que malviu amb feines esporàdiques. M'ensenya totes les credencials laborals que ha aconseguit: títols de la Generalitat de porter de seguretat, de neteja industrial i molts altres diplomes. La seva dona és del Paraguai, no té els papers en regla i treballa en negre fent feines de la llar. Tenen criatures i sense el menjar que recullen als caputxins no podrien viure. "No m'agrada venir aquí, però no tinc més remei. Jo vull treballar. Només demano treballar". Al seu costat hi ha l'Ángel, un dominicà que viu amb ell a la Sagrera. Fa dos anys que és a Espanya. Encara no ha trobat cap feina estable, però no vol marxar. Quan sent que Méndez es lamenta per com s'ha de veure, demanant caritat, respon, contundent: "Res d'avergonyir-se. Com va dir Ortega y Gasset, l'home és ell i les seves circumstàncies".