11/11/2020

Campi qui pugui

3 min
Els autònoms han donat feina a 107.248 treballadors fins al juny.

Al final d’un dels primers actes de la Biennal de Pensament que va tenir lloc al monestir de Pedralbes a mitjans d’octubre un dels assistents va plantejar una pregunta filosòficament crucial: "Qui som? Quina és la nostra identitat?" La qüestió va ser suscitada per la interessantíssima i informadíssima conferència que havia impartit el genetista Tomàs Marquès acompanyat per l’Antoni Bassas i jo mateix.

Hi podem respondre de moltes maneres. Podem dir per exemple que som els nostres gens, o que som els trilions de cèl·lules de què ens componem. O podem inclinar-nos per la clàssica definició de l’ésser humà com animal racional, o triar la que diu que som bípedes implumes. O potser és que som fills de Déu. O, com va sostenir Marta Tafalla amb paraules diferents en un altre dels diàlegs de Pedralbes, som una plaga que amenaça de destruir la Terra. O tal vegada som els que compartim l’aire que respirem, la saliva que escopim i empassem, els virus que maten i un món que aviat es farà inhabitable.

No podem respondre a aquesta pregunta de manera que tothom hi estigui d’acord. És una qüestió essencialment controvertida que ha provocat discussions que sovint han derivat en accions violentes. Potser és que som aquells que quan discuteixen acaben clavant-se un cop de puny.

No pretenc, òbviament, oferir una resposta. M’interessa més evidenciar quina és la definició d’ésser humà que donem per descomptada, quin és el model de vida humana, quin és el sentit de la nostra identitat que es considera natural i obvi en els nostres països. No cal ser marxista per afirmar que la manera com ens entenem avui a nosaltres mateixos està fortament condicionada –potser radicalment determinada– pel sistema econòmic que (des)ordena la societat.

És cert que la descoberta de l’individu durant la modernitat va suposar el reconeixement de la dignitat de la persona. Ningú no és sacrificable en nom de la comunitat ni (segons les cartes de drets) ningú no és millor que ningú. No hem de menystenir aquests principis normatius (jurídics i ètics) que es troben en el nucli de les democràcies modernes.

Tanmateix, aquest èmfasi en la individualitat ha naturalitzat una definició de l’ésser humà, una manera d’entendre la pròpia identitat, que ens inclina a respondre a la pregunta que gens ingènuament va posar l’assistent al monestir de la següent manera: som els que creiem que no necessitem a ningú més que la nostra força per tirar endavant, som els que hem de competir amb (contra?) els altres per aconseguir la nostra part dels recursos escassos, som els que fracassem perquè no ens esforcem prou. En la definició de nosaltres mateixos avui té més pes el que va dir Margaret Thatcher (“la societat no existeix”) que tot el que van dir Plató, Crist, Kant, Hegel, Tolstoi, Freud, Nietzsche i Beauvoir.

De ben segur que avui molts de vostès s’han llevat amb un pes al cor, angoixats perquè no arriben a fi de mes, perquè tenen un dia molt dur al davant, perquè no saben com afrontar la incertesa del futur. I portaran aquesta càrrega sobre les espatlles i com Sísif hauran d’empènyer-la cap amunt, sempre més amunt del que en realitat poden arribar, i a la pujada en veuran d’altres que també pugen esbufegant i ningú no ajudarà ningú perquè l’ajuda està penalitzada. Que els ho preguntin als centenars de milers de treballadors autònoms que s’han hagut d’apilonar a correcuita a les portes electròniques de l’administració pública per accedir a una subvenció força migrada que tanmateix els ajudarà a arribar a final de mes.

Som els que no tenim temps per sostenir-nos els uns als altres, els que ens trobem sols davant del patró, els que hem de vetllar per la nostra salut perquè ningú no ens cuidarà, els que hem de construir una casa de maons o del que sigui, però ara el porc no és a dins, sinó a fora, i bufa despietat quan no es paguen les lletres de la hipoteca. Qui som? Som individus sols, espantats, atemorits, que preguem perquè no ens succeeixi una catàstrofe individual, perquè aleshores quedarem despenjats. Com va dir l’escriptora Cristina Morales en un altre acte de la Biennal al CCCB, les nostres ciutats són radicalment monstruoses.

Així som. Això no està sotmès a discussió. Què hi farem, diem tot arronsant les espatlles. El món és així. Totes les alternatives han estat foragitades. Això és un campi qui pugui i a qui no li agradi val més que s’hi acostumi perquè no vindrà ningú a donar-li un cop de mà. Que cadascú porti el pes de la seva independència.

Sobta que aquesta definició de la identitat s’hagi consolidat. I sobta, perquè és falsa. I permetin-me que no insulti la seva intel·ligència tot justificant aquesta darrera afirmació.

stats