Cada ovella al seu corral

Ja és Nadal. Continuen les mascaretes, les restriccions i augmenta el cansament. El moment de retrobar-nos es veu encara molt lluny. Una roda de premsa nocturna anuncia el tancament del Ripollès i la Cerdanya. En vindran més, pensa tothom de seguida. Però això va amb comptagotes. Ja fa dies que els dies són el que són. No s’entenen les excepcions o s’entén que n’hi ha moltes. Amb prou feines hem memoritzat les darreres normes. Jo crec que moltes ja ens quedem a casa per defecte, per no espifiar-la. I perquè ja fa temps que al vespre no recordem ni què hem menjat al migdia. Som al març de l’hivern. Recordo quan algú pensava que fer el Sant Jordi aquest any era possible. Aleshores no ens hi havíem acostumat. Confinats, fèiem el que podíem amb el nostre dia a dia i ens vam convèncer que l’estiu ens salvaria. Hem arribat a l’hivern i ara només es poden fer recitals de poesia d’amagat i saltant-se el confinament perimetral. Si no ets Raphael o el rei d’Espanya, tot són impediments. Els privilegis no s’han escampat i els respiren sempre els mateixos. Hi ha tradicions incomprensiblement inamovibles. Per sort, ens queda la conjunció de Júpiter i Saturn que ha portat la vacuna. La salvadora. Una periodista, en un lapsus, li diu la vacuna de la salut. Ho trobo encertat per ser un error. Diumenge arriba si és que no va amb un tren de Rodalies. Que tot pot ser. És Nadal. Milers de camions han quedat atrapats a la Gran Bretanya, la nova Xina. Ja fa temps que dèiem que el fish&chips no podia ser bo i mira. Els transportistes, uns dels altres imprescindibles d’aquest any, deixats de la mà de Déu. Ell mateix s’ha oblidat de l’esperit de Nadal. Com més serem, més riurem. Ni les dites, ja no ens serveixen. Encara menys les misses, que a mi no m’han servit mai de res si no és per posar-me de mal humor. Jo soc més de creure en les vacunes. I de no mirar mai les agulles. Quina mania d’ensenyar-les. Ja sabem com es posa una vacuna! Una mica d’imaginació, de metàfora, si us plau! No cal que hi sigui el rei, per escriure poesia. De fet... tant és.

S’ha revalorat el Nadal, si és que mai ha anat a la baixa. Ara ens sap greu de veritat no poder celebrar-lo. Aquesta vegada les ganes de veure les persones era real. L’excusa, boníssima. La meva mare sempre diu que “hi ha moltes altres coses pitjors”. No hi ha arguments en contra. Certament, hi ha una pila de coses pèssimes que superen perdre’s el Nadal. Ho escrivim cada setmana. Hi pensem cada dia. La llista és tan llarga que es necessiten els articles d’un any i un altre. Ho és també la d’agraïments per a la gent que ens ha cuidat i ens ha fet la vida més fàcil en la dificultat. No sé què més ens cal per defensar el nostre sistema sanitari i els seus professionals. Ni com agrair qui omple els prestatges de productes que necessitem. I dels que no necessitem, però la xocolata és vida. No ens oblidem de com viu cadascú aquest malson llarguíssim. Pel qual ha passat tanta gent. Els vius i els morts. Les dades són contundents, i les dates, assenyalades. No ens ha tocat la loteria però tenim salut. Moltes de les persones premiades també. Aquest Nadal no serà el pitjor. Només el més estrany. Només, diu.

Pugeu dalt de la cadira. Reciteu els versos que us plagui. Millor si són curts i abans del cava, que les neules fan soroll. Si no hi ha ningú més, teniu els mobles. Ho diu la dita: val més anar sol que mal acompanyat. No aneu molt lluny. Sigueu-hi. És un Nadal per ser-hi encara que no ens puguem veure.