Buscant el miracle de l’àrea metropolitana
SubdirectorLa versió oficial és que, davant d’unes enquestes adverses, Miquel Iceta va convèncer Pedro Sánchez que el millor per al PSC era encomanar-se al ministre de Sanitat i la seva imatge d’home fiable davant la pitjor crisi sanitària en un segle. La realitat és, però, que aquest canvi s’estava preparant des de feia temps i només calia buscar el moment oportú. Des d’aquest punt de vista, Iceta, gat vell, s’ha avançat al moviment abans que ser víctima d’un Brutus qualsevol.
Si ho mirem amb ulleres bifocals, veurem que l’objectiu immediat és buscar un revulsiu que mobilitzi el vot de l’àrea metropolitana que el 21-D va anar a parar a Cs, i esperar un miracle que els permeti arribar primers a la línia de meta el 14-F. Però a llarg termini la marxa d’Iceta té unes conseqüències molt més transcendents, i van més enllà d’una conjuntura particular. Amb Salvador Illa arriba el que podríem definir com a PSC post-Procés, capitanejat per quadres desacomplexadament espanyolistes i que, a més, han covat durant els darrers anys un fort ressentiment cap a l’independentisme, al qual acusen d’haver portat el país al precipici.
Gent com Eva Granados o Meritxell Batet, i el nucli dur d’Illa amb José Luis Gimeno, Joaquín Fernández, Víctor Francos o Jonatan Martínez no tenen res a veure amb aquell grup que, a principis de la dècada passada, semblava a punt per substituir el vell PSC abraçant el dret a decidir, format per Laia Bonet, Rocío Martínez-Sampere, Francesc Vallès o Jaume Collboni. El sanchisme sobrevingut d’alguns d’ells els emparenta més amb un killer com José Zaragoza que amb el tarannà conciliador d’un José Montilla o del mateix Iceta.
Alternativa a l’independentisme
Aquest nou PSC considera que en el post-Procés ells han de ser el pal de paller de l’espanyolisme i alternativa a l’independentisme. Previsiblement, Illa aconseguirà recuperar una part important d’aquest vot (com ja estava fent Iceta, de fet), i això pot ser una bona notícia per a la cohesió del país i el catalanisme (en el cas que considerem que aquest concepte encara és vigent). Però alerta, perquè el PSC no és Cs, un partit que va tenir un milió de vots però cap estructura territorial digna d’aquest nom ni una presència social equivalent. El PSC és una formidable maquinària de poder, encara que limitada a les zones metropolitanes, i té desenes de quadres i gent foguejada a Madrid i a Brussel·les. Evidentment no és el PSC de Pasqual Maragall, però ara mateix l’única maquinària partidista capaç de plantar-li cara, un cop desmantellades les restes de CiU, és ERC.
Salvador Illa sap que, fins i tot en cas de guanyar, ho té molt difícil per ser el pròxim president perquè difícilment hi ha una suma practicable sense els independentistes. Però sí que pot erigir-se en el que no va voler ser Inés Arrimadas: l’alternativa a un independentisme immers en mil guerres internes i amb un component essencialista que genera rebuig en una part de la societat a la qual es pretén seduir.
El que ve, doncs, és un PSC més alineat amb el PSOE que mai i menys esquerranós que el d’Iceta. Un PSC al qual mai se li acudiria fer el que va ordenar Pere Navarro el 30 d’octubre del 2013 al Congrés de Diputats: trencar la disciplina de vot per defensar el dret a decidir dels catalans.
