Crítica de sèries

'Los Bridgerton' tornen a regnar a Netflix, amb més romanticisme i menys sexe

La segona temporada de la sèrie d'època de Shondaland encapçala el pòdium del més vist a la plataforma

3 min
Simone Ashley i Jonathan Bailey a la segona temporada de 'Los Bridgerton'

'Los Bridgerton'

Chris Van Dusen per a Netflix. En emissió a Netflix

Si no fos una terminologia en desús, moltes espectadores possiblement definirien el seu vincle amb Los Bridgerton com a "plaer culpable". L'audiència d'avui en dia està menys acomplexada pel que fa als gustos, i ja no cal sentir-se malament, només faltaria, per gaudir amb obres audiovisuals que apel·len a imaginaris o emocions fins ara considerats vergonyosos per la seva naturalesa més popular, femenina o sentimental. Per altra banda, Shondaland, la productora de Shonda Rhimes, té la mà trencada en facturar xous televisius amb una innegable capacitat per enganxar el públic, com Anatomia de Grey. Los Bridgerton no només està confeccionada en gran amb els ingredients d'un plaer culpable. A més, sap que sabem que es mou en aquest espectre.

L'autoconsciència de la sèrie es fa present ja des del mateix dispositiu narratiu. Com Gossip girl, Los Bridgerton compta amb una narradora dins de la trama que es dedica a recollir les xafarderies que afecten els personatges i relatar-les en mode newsletter del segle XIX. S'agraeix la franquesa amb què la sèrie parla d'ella mateixa com a ficció. En lloc d'embolicar-se en discursos altisonants sobre l'art de l'escriptura i la noble vocació del narrador, Los Bridgerton ens recorda que poques tradicions literàries atrauen més que la de fer safareig, encara que poca gent gosi confessar-ho.

La sèrie pica l'ullet a la seva audiència tota l'estona en aquest sentit, com dient-li "sabem què t'agrada, que en vols més i que alhora no t'ho vols prendre gaire seriosament". Així que com a ficció romàntica d'època manté un to lleugerament humorístic respecte al mateix context, per subratllar aquesta autoconsciència. Exalta el sentiment amorós dels personatges i alhora aplica una pinzellada d'ironia als llocs comuns propis del gènere, des de la quasi caricatura del nucli de mare i germanes que sembla escapat de La ventafocs fins als continus enquadraments de la parella protagonista amb un foc crepitant o una escultura eròtica entremig, com volent dir... La sèrie també incorpora referències evidents, com el cinema de Bollywood i les adaptacions de Jane Austen estil l'Orgull i prejudici de Joe Wright, tot i que tant de bo estigués al nivell de qualitat d'aquest film amb Keira Knightley.

Dones actives que prenen decisions

Aquesta segona temporada es manté fidel a altres propòsits que van quedar clars en la primera. Segueix reconeixent el gruix de la seva audiència com a subjecte d'un desig dirigit, per variar, cap als homes, i la complau tot exhibint, de forma contínua però sense sobrepassar certs límits, els cossos dels protagonistes masculins. I celebra la majoria de personatges femenins, siguin idealistes, conciliadores, maquiavèl·liques o espavilades, com a dones actives que prenen decisions.

Si la primera temporada se centrava en el despertar sexual de la Daphne Bridgerton, aquesta es ressitua en un territori més propi del romanticisme clàssic, amb el germà gran de la Dahpne, l'Anthony (Jonathan Bailey) fulminat per l'atracció no confessada per una dona amb qui, a priori, no es pot casar. L'estira-i-arronsa entre l'Anthony i la Kate (Simone Ashley), curulls d'un desig que no poden exterioritzar per les convencions de l'època, escalfa la trama i manté l'audiència pendent de la seva resolució, fins al punt que els fregaments ocasionals i la dialèctica que intercanvien escalfen més la sèrie que l'única escena de sexe. La nova remesa de Los Bridgerton també demostra que, per molt que impugnem l'amor romàntic, les passions desbordades i les declaracions d'amor absolutes encara convoquen multituds davant la pantalla.

stats