El Brexit, l'argamassa per mantenir la UE unida
Era impossible imaginar el 24 de juny del 2016, en ple desconcert pel vot dels britànics, que el Brexit s’acabaria convertint en l’argamassa indispensable per mantenir la Unió Europea unida. La por d’un possible contagi euroescèptic que propiciés algun altre referèndum de sortida es va combatre amb l’antídot de la unitat. Les negociacions amb Downing Street es van deixar en mans de Brussel·les i, per molt que ho va intentar, Londres no va aconseguir dividir les prioritats d’uns socis europeus que patiran de manera desigual -sobretot econòmicament- la sortida del Regne Unit. Com més s’ha escorat el govern britànic cap a un Brexit dur, més s’ha consolidat la unitat negociadora dels Vint-i-set, malgrat els costos de perdre la segona economia més gran de la Unió.
Aquest tancament de files general ha quedat fixat en la solidaritat de la UE amb Irlanda i la defensa d’una frontera porosa entre les dues parts de l’illa, conscients de les conseqüències de posar en perill l’Acord de Divendres Sant, que va posar fi al conflicte irlandès. Paradoxalment, mentre es reforçava aquesta idea d’unitat, el Brexit i aquests anys de negociacions posteriors també han accelerat la idea de l’Europa flexible. El no britànic va ser el despertar definitiu a la nova realitat: la UE s’ha fet massa gran perquè hi hagi un únic motlle que s’ajusti a tots els seus estats membres. No eren només els britànics els que expressaven incomoditat amb una Unió destinada indefugiblement a seguir integrant-se a tots els nivells. És a dir, a seguir cedint sobirania a Brussel·les.
Els britànics se’n van però el malestar es queda. Així que la UE té cada cop més assumida l’Europa a diverses velocitats com a via per tirar endavant. Però la flexibilitat obliga a definir quines són les línies vermelles intocables en el projecte comunitari. Això és, el mercat únic -com ha quedat clar en les difícils negociacions amb el Regne Unit- i els valors democràtics fundacionals, rebregats i sacrificats durant tant de temps que ara la UE és incapaç de decidir fins on ha d’arribar la pressió sobre els governs més transgressors.
Política exterior més flexible
Aquesta flexibilitat també s’estén, fins i tot, a la política exterior. Per al Regne Unit la seguretat europea ha passat sempre únicament per l’OTAN, però, amb la marxa dels britànics, la idea d’una defensa europea ha anat agafant forma. París i Berlín han fet ja un pas endavant i s’ha posat en marxa una col·laboració més estreta entre vint-i-cinc estats membres en matèria de defensa. Alhora, el tradicional format a tres, amb Alemanya, França i el Regne Unit, que ha treballat en les últimes dues dècades -sobretot per apuntalar l’acord nuclear amb l’Iran- continuarà treballant amb la mateixa vigència, fins i tot amb el Regne Unit com a país no membre de la UE. París i Berlín tenen clar que la capacitat d’influència de la UE al món passa per la concertació amb altres poders. Igualment el Regne Unit post-Brexit necessitarà aliats.
El Brexit també es va convertir en la gota que va fer vessar el got de la desconfiança de la UE en els referèndums. Des d’aleshores, qualsevol idea de consulta a la ciutadania que impliqui un possible resultat incert o un trencament de l’statu quo provoca una autèntica crisi nerviosa a Brussel·les. El Brexit ha transformat, fins i tot, l’euroescepticisme, que ja no clama per la implosió de la Unió Europea. Avui els euroescèptics del continent són remainers (partidaris de quedar-se) en una UE que volen fer-se a mida. Reneguen de l’agenda i de les prioritats, però no del projecte. La Unió continua tenint una mala salut de ferro.
