BARÇA
Misc 01/03/2020

Qui perdona acaba perdent el liderat

El Barça cau després de quedar-se sense energia i sense idees a la segona part (2-0)

i
Toni Padilla
4 min
Lionel Messi, que va encadenar cinc partits sense poder marcar contra el Reial Madrid, topant amb el lateral Dani Carvajal durant la primera part del partit.

Enviat especial a MadridSis anys després, el Reial Madrid va derrotar el Barça al Santiago Bernabéu. I de pas li va pispar un liderat que salta de mans en mans últimament i demostra que cap dels dos està fi. Si abans del partit el liderat era blaugrana, ara és d’un Reial Madrid que va veure com l’equip de Setién li perdonava la vida a la primera part. Els homes de Zidane, en canvi, no ho van fer. Lleis no escrites que cal seguir al futbol: perdonar és un pecat. Amb més ritme a les cames, el Madrid va trobar herois inesperats, com Vinícius i Mariano, per derrotar un Barça castigat per tantes baixes que va quedar-se sense energia. Però també sense idees. Si a la primera part tenien un pla que va permetre dominar, a la segona part res va funcionar. El Barça va sortir a jugar orgullós, dominant el joc, però va acabar trencat. La muntanya russa en què ha pujat el club no s’atura, encadenen males i bones noticies, i desaprofiten una oportunitat d’or per deixar molt tocat un Madrid que, en canvi, surt reforçat del partit.

Ara els partits entre el Barça i el Madrid, batejats últimament com a clàssics per convertir una rivalitat centenària en una marca comercial, han deixat de ser el millor espectacle del planeta. Potser és el que genera més diners, però ara són dos gegants ferits. El Barça és com un boxejador veterà que necessita descansar a la cantonada per seguir viu. I el Madrid, més rejovenit, encara no ha trobat estabilitat. Però, malgrat tot, el clàssic va ser prou entretingut, més per la tensió que pel joc en si. I amb un final dramàtic per a un Barça que no dormirà penedit de la seva poca contundència. En aquests tipus de partits toca ser cruel amb el rival i colpejar-lo quan pots. L’equip de Quique Setién no ho va fer, aturat un i altre cop per un Courtois gegant. El Madrid, en canvi, va tenir la fortuna de marcar amb un xic de sort, quan Vinícius va veure com el seu xut acabava superant Ter Stegen en ser desviat per Piqué.

Els equips, de fet, es van repartir el partit. La primera part per al Barça. La segona per a un Madrid que va saber aguantar, atrinxerat, esperant el seu moment. I quan va arribar va imposar un ritme elèctric que va treure del partit un Barça sense benzina. El gol de Vinícius va ser un cop tan dur que el Barça es va anar esquerdant ràpidament, sense cap mena de capacitat de reacció. El Madrid, que es llepava les ferides de la derrota europea, poc hauria imaginat al descans que seria Vinícius, el seu heroi, ja que el jove brasiler va arribar a escoltar els xiulets de la graderia cada cop que s’equivocava amb una decisió, tan motivat com jugava. El Barça, en canvi, tenia l’encert de prendre les decisions correctes gràcies a una recepta ben treballada en què es canviava de ritme constantment, alternant rondos eterns que acabaven per hipnotitzar els rivals, amb atacs verticals. El Barça amagava la pilota fins a trobar espais, creixent mica en mica gràcies a la bona feina al mig del camp de Sergio Busquets i un Arthur Melo que, per moments, va ser l’amo i senyor del joc. Però sense ritme a les cames el brasiler va desaparèixer del partit. I, amb ell, tot el Barça a la segona part.

Setién havia insistit amb Vidal, però a diferència del partit de Nàpols, el va ajuntar amb Griezmann i Messi, fet que va permetre obrir les bandes a Semedo i un Jordi Alba tot just recuperat d’una lesió i encara una mica lent. Ordenant-se al voltant de la pilota, el Barça va aconseguir que Griezmann se sentís molt protagonista en un primer temps en què es van anar desaprofitant ocasions. Primer amb un xut alt de Griezmann, després amb aturades de Courtois a Messi i Arthur. El Madrid estava tocat. I el seu públic es temia veure una nova derrota a casa, ara amb el Barça, pocs dies després de caure contra Pep Guardiola.

Mariano sentencia

Però la segona part va semblar un partit diferent. Mica en mica, el fons d’armari blanc va generar inseguretat a un Barça que va perdre la pilota amb massa facilitat. A mesura que avançava el partit l’equip de Setién anava cedint metres, espantat. Arthur, fos, va convertir-se en una ombra, De Jong no va saber tenir protagonisme i era Ter Stegen qui s’encarregava de treure la pilota en no trobar companys lliures, jugant amb foc. Guanyant metres, el Madrid va fer-se un fart de pispar pilotes gràcies als pulmons de Fede Valverde, Casemiro i Kroos, que bombardejaven un cop i un altre l’àrea d’un Ter Stegen que no va poder impedir el gol de Vinícius. Setién va apostar per Martin Braithwaite -que en va tenir una de clara-, Ansu Fati i Ivan Rakitic, però la inseguretat ja s’havia apoderat d’un Barça massa feble que va acabar rebent el cop de gràcia quan el maresmenc Mariano, que havia entrat pocs minuts abans, va fer el 2-0 a la contra. La gran oportunitat per fer mal al Madrid es va girar en contra del Barça.

stats