08/11/2019

Autocomplaença, segona part

2 min
Autocomplaença,  segona part

BarcelonaSi una cosa no es podia dir fins ara del Barça de Valverde era que fos un equip irregular. És veritat que en l’historial té dues patacades descomunals a la Champions però, en general, han sigut dues temporades marcades per la fiabilitat. Segurament és per això que, només ara que ha perdut onze punts en onze jornades de Lliga -tants partits com en tota la passada temporada-, ha aconseguit inquietar els que només s’inquieten amb els marcadors. És a dir, i això forma part del problema, una majoria anestesiada del barcelonisme.

Fa una setmana, abans d’anar cap a València, Valverde va dir que tenia l’equip on volia que fos perquè liderava -i encara lidera- la Lliga i el seu grup a la Champions, però ha hagut d’adaptar el discurs a la mala maror que es veia a venir després de deixar-se remuntar pel Llevant fins a amoïnar-se una mica -la ironia sempre funciona- després que l’equip fos incapaç de superar l’Slavia.

Però el tècnic manté la flegma perquè és resultadista i està convençut que poden guanyar els pròxims partits igual que s’han encallat en els últims. Tant li fa com es guanya i, en coherència, tant li fa com es deixa de guanyar. La dinàmica de l’equip -no són només els últims dos partits, sinó que ja havíem vist desídia a Pamplona i Granada, i impotència en la majoria de partits europeus- fa pensar en la temporada 2006-07, quan tots plegats es van deixar anar, van abraçar l’autocomplaença i es van pensar que els títols continuarien caient pel pes de la seva qualitat.

Ara tenim un entrenador tan amortitzat com aleshores Rijkaard, un vestidor gairebé tan despistat com aquell i l’única diferència evident és que l’estrella del projecte -Messi- no ha plegat veles com va fer Ronaldinho. Si la paciència que demanen és perquè el Barça reprengui la línia de bons resultats i mantingui el lideratge a la Lliga, no caldrà tenir-ne gaire. Si l’espera consisteix en oferir l’esperança que l’equip acabi assolint una línia de joc ja no dic atractiva, però sí amb una personalitat definida, o tan sols la constància que tenia fins ara, ja no hi confio gaire.

Que Valverde tingui el suport de la directiva és lògic. Si el van mantenir quan més plovia al final de la temporada passada, poc sentit tindria fer-lo fora ara a mig curs. Certament, no sembla que canviar d’entrenador ara serveixi de res. Però tampoc no anirem gaire més enllà mentre Valverde continuï actuant com qui es pren una píndola per al refredat: tallar els símptomes però no fer res per guarir la malaltia.

stats