14/01/2021

L’atac al Capitoli

3 min

AMB LA DESGRÀCIA AQUESTA del covid i del confinament, avui em sembla que ho hagi somiat, però fa tres anys vaig ser a davant del Capitoli, a Washington. Venia de veure el quadre català més important del segle XX, La masia de Miró, que Hemingway deia que no canviaria per cap més pintura del món i que potser per això, mort ell, la seva dona va deixar-la a la Galeria Nacional d’Art. I allà tenim La masia, ben lluny, com tanta obra mestra d’aquesta nostra cultura desballestada.

A no gaire distància de la galeria hi ha la Biblioteca del Congrés, que també vaig visitar. Érem a pocs dies de l’U d’Octubre i duia amb mi un d’aquells cartells que la gent s’imprimia llavors per publicitar el referèndum. “Votem per ser lliures”, deia l’anunci. Volia fer-ne una foto per publicar-la a Twitter. L’anunci del referèndum amb el Capitoli al fons!

No sé les lleis americanes, però tota la zona feia respecte i em temia una multa. Per comptes de penjar el cartell vaig demanar a una noia madrilenya que també acabava de fer la visita que m’aguantés el paper en un pilar, per una punta, i jo vaig fer la foto del cartell sense que es veiés que una mà l’aguantava. “ No estoy de acuerdo con el referéndum ”, m’anava dient ella, però jo vaig ser molt simpàtic i no va poder-s’hi negar.

Quan el dia de Reis vaig veure l’entrada dels trumpistes al Capitoli, vaig pensar que, fos quin fos el resultat final, l’impacte i les conseqüències durarien dècades. L’entrada d’una colla de dròpols al cor de l’edifici més emblemàtic del poder de Nord-amèrica, al cor del símbol, volia dir que el símbol està ben corcat. Per mèrit de Trump o defecte dels altres, tant és, perquè s’alimenten recíprocament. La qüestió és el fet. Jo no havia gosat ni penjar un tros de paper amb un lema democràtic a fora de l’edifici.

L’esperit del moment és tan precari que només ens creiem les evidències. La retòrica és tan espessa que la realitat només apareix retorçada, pallassa, com si hagués hagut de travessar un túnel de pintures de colors. Ens toca veure el món caricaturitzat, i encara gràcies. Quan va sortir a parlar el futur president Biden, un iaio de vora vuitanta anys, no va semblar menys irreal que Trump o el noi de les banyes ocupant la tribuna de la càmera del Congrés. Em demano qui està més fora del món, si la pel·lícula muntada a l’entorn del Capitoli o la nostra posició de súbdits d’unes democràcies occidentals que sembla que només s’aguantin per ficcions cada vegada més grotesques i tronades, com qui escura la cassola.

stats