L’argument de l’audiència, la nova trampa de ‘GH’

Una bona pila de marques -més de quaranta- han decidit retirar els anuncis de Gran Hermano : no volen que els seus productes es relacionin amb un programa -encara que sigui en la seva versió vip - que viu una severa crisi de reputació per culpa d’una presumpta agressió sexual ocorreguda fa dos anys. Telecinco ho ha estat explicant com si fos víctima d’una campanya de desprestigi instada per Antena 3. Ho argumenta perquè el director d’ El Confidencial, que és el mitjà que ha anat publicant fragments del sumari judicial, fa tertúlies en dos mitjans d’Atresmedia. Cal deduir, per tant, que els tertulians d’Ana Rosa són simples titelles que fan de franctiradors quan així ho ordena Mediaset, si aquesta és la consideració que té el grup pels professionals que col·laboren amb la seva competència.

Però la cosa més preocupant no és que Telecinco, la gran digeridora de trames semireals, intenti desviar l’afer de l’acumulació de pèssimes decisions en un presumpte cas d’abús sexual fins a una història més o menys literària de conspiració i campanyes ocultes. ¿Que Atresmedia hi suca pa i se n’aprofita? Esclar. Ara bé, això no és res comparat amb el fet que el programa va veure com aquesta noia patia una agressió i va decidir seguir gravant-ho, creient que podria mercantilitzar les imatges per fer pujar l’audiència d’una edició que estava en hores baixíssimes.

En tot cas, la cosa més greu és que Mediaset intenti fer servir l’audiència com a escut justificador. La present edició de Gran Hermano VIP s’ha convertit en una gallina d’or. Amb una quota de pantalla que sovint supera el 30%, els shares de Telecinco i Cuatro s’han enfilat prou per salvar les xifres de l’any. I aquest èxit és el que esgrimeix la cadena per traslladar la idea que les marques se’n van però que l’audiència no castiga el format.

L’audiència és un gran indicador de l’èxit comercial d’un determinat programa, però de cap manera es pot brandar com a mostra de qualitat. O d’acceptabilitat. De fet, l’audiència no existeix: és un concepte. Hi ha espectadors individuals, la immensa majoria dels quals són irrellevants perquè no disposen d’un audímetre a casa. Que no hi hagi un rebuig social espontani i natural a un programa que gestiona de manera tan pèssima un afer així hauria de fer reflexionar sobre la manera com les privades han educat el seu públic. O sobre la manera com la moral pública entra en conflicte amb els vicis voyeurístics privats. Però de cap manera és un aval a la manera com s’estan fent les coses. Més aviat és la mostra d’una captivitat: la del públic espanyol, que rep una oferta televisiva molt marcada per la teleporqueria.