El llibre, el nou complement de moda que arrasa a les xarxes socials
Quina dèria ens ha agafat ara amb els llibres, eh? Sembla com si ens agradés llegir i tot, mare meva. Amb la cosa de la videoconferència i que el teu cap veiés casa teva, el llibre ha esdevingut el complement perfecte per a l’outfit domèstic de la pandèmia. Fins i tot hi ha el rumor que diu que es van disparar les vendes a Amazon d’un fons de fotografia, un llençol de polièster, que reproduïa una senyorial biblioteca d’ attrezzo. I d’aquí ve la sospita sobre si l’aclaparador tou de llibres que mostren els tertulians són llibres de pega o el fruit decantat d’una passió persistent pel coneixement, que també podria ser.
Els llibres han tornat, però no com a font de coneixement (per això hi ha la HBO), sinó com a element d’estatus. Mirin com van les xarxes de plenes de fotos amb piles selectes de llibres i el comentari: “Buf. Se’m gira feina per a l’estiu”. O aquell que diu: “Lectures endarrerides. A Eivissa em poso al dia!” (És recomanable escriure sempre “lectures”, millor que “llibre”, que pot ser qualsevol cosa. Una “lectura” sempre fa de persona de món.)
També sovintegen a les xarxes els bodegons amb tres o quatre llibres nous i el text: “Torno de la nova llibreria de barri”. Aquestes postals de vanitat són com les paneres de Nadal, han de transmetre que tens un roc a la faixa, varietat i bon gust. Consell: heu de posar un assaig de tema modern (la sexualitat ara tira molt) o d’un filòsof jove molt metafòric i lleugerament transgressor. Una novel·la catalana bona, jove, més rural que urbana, consensuada però no massiva i imprescindible, un poemari. Poemari que aquest any hauria de ser d’una poetessa jove o una nova traducció d’un clàssic grecoromà. Sisplau, res de Rilke que fa dels 90; ni Szymborska, que fa tou; ni poetes maleïts, que fa vell; ni Marx, ni 1714, ni boom llatinoamericà, no sigueu ploms.
Ep! Que quedi clar que jo no tinc res en contra dels llibres. Millor veure fotos de llibres a l’Instagram que de peus a la piscina. Jo a casa en tinc, de llibres, i fins i tot n’he llegit alguns. Però què volen que els digui, a mi els llibres de casa em fan patir. No els dono lluïment. Ells saben i jo sé que mai rellegiré aquella edició de l’ Ulisses de Joyce que vaig distreure d’una caserna de la marina mentre feia la mili. Fa patxoca, però si mai l’hagués de menester, buscaria la cita a Google Books. Faria un pantallasso i avall.
Després hi ha els llibres per llegir... Ai, pobres. Venien amb la il·lusió que em posaria a olorar-los (ja ho saben, la mística de l’olor del llibre nou; la mateixa que la de la tapisseria de l’Opel Kadett nou, val a dir). Creien que seuria en una butaca i que no els abandonaria mai, com amants adolescents. Alguns, els que encara tenen el tiquet de la llibreria entre les pàgines, ja comencen a sospitar que l’amor serà furtiu i a batzegades. I, finalment, els llegits. Esperant cada Sant Jordi que els posi en circulació perquè, com em solen dir, si ni els faig sortir a la tele, ni els retrato per TikTok oberts sobre el pit mentre dormo en una chaise longue, millor que els alliberi, ara que tornen a tenir certa utilitat social.
