12/10/2020

Tots els llegats de Raimon

4 min
Raimon en una imatge d'arxiu

l'any en què celebra el seu 80è aniversari, Raimon ha llegat el seu patrimoni cultural a Xàtiva. Torna al carrer Blanc, com anticipava profèticament ja el 1965 a la Cançó de la mare, un retorn que elevarà a la filosofia de “qui perd els orígens, perd identitat”. El convent de les Clarisses, gòtic dels temps que ha navegat amb les “veles e vents” d’Ausiàs March, acollirà les pintures i escultures que l’han acompanyat pel museu de la vida quotidiana: Miró “d’un roig encès”, Tàpies “terra negra, llistons blancs”, Viladecans “com una mà”, Alfaro “torsimany de metalls”... També els llibres que ha llegit en diverses llengües, amb precioses edicions de col·leccionista. I, per damunt de tot, el que ha generat ell: discos, fotografies i articles de molta firma, hores de vídeo, cartells, dietaris, guardons... Tot plegat, més espais de debats, auditori i exposicions, serà el Centre Cultural Raimon, engegat per la Fundació Raimon i Annalisa, que es va oficialitzar el 27 de juliol al Palau de la Generalitat Valenciana, amb el president Ximo Puig al capdavant.

És una part molt tangible que quedarà ordenada i situada per als que vulguin conèixer-lo, gaudir-lo o estudiar-lo. Però hi ha tot un altre patrimoni, perquè els llegats de Raimon són tants com “tots els colors del verd”: la seva impressionant obra, que celebrarem especialment el 2 de desembre, dia del seu aniversari: “A l’any quaranta, quan jo vaig nàixer, / encara no havien mort tots”.

El llegat més important són les seves cançons: és clar, però no és tan senzill. Haurem de parlar de lletra, de música i d’interpretació, els tres elements amb els quals Jordi Garcia Soler va definir el gènere cançó. Tots tres capítols donen per a uns quants llibres. Els textos de Raimon són poesia per ser cantada. Vers lliure que porta al cant cridat com l'hi va definir Manuel Sacristán, vers mètric que mena a la melodia ja des del ritme intrínsec que va de la síl·laba fins a l’acord de la guitarra, del qual fluirà la melodia. Però són poemes en ells mateixos, que s’aguanten sols, amb la qualitat literària que li fa guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; cap altre cantant el té.

La música és absolutament original, té marca, com només la tenen els grans creadors. A vegades evoca el cante jondo d’una mica més al sud, d’on “comença l’horta i acaba el secà”: melisma llarg, guitarra quasi caixó. Quan vol, parodia un foxtrot a compte d’Espriu o una “napolitana per a tu” a compte d’Annalisa, busca un acompanyament de free jazz amb Michel Portal, rockeja i rapeja amb Saki Guillén, s’endinsa en el simfònic-coral amb Antoni Ros Marbà, Josep Pons, Víctor Pablo Pérez... I sobretot fondeja en les aigües tranquil·les de la música de cambra, amb els arranjaments excepcionals sempre de Manuel Camp i el quartet que el va acompanyar els últims vint anys.

Semàntica amb paraules, sintàctica amb notes. I la pragmàtica de la interpretació, la seva força a l’escenari, que arrenca d’una veu que mai entona en falset o cap endins, aquelles veus que són la meitat micròfon. Els recitals de Raimon durant la dictadura eren mobilitzacions de masses, eren míting i eren manifestació, i per això li enviaven la bòfia, el citaven a comissaria, el prohibien, l’amenaçava el capità general feixista, el multaven i li censuraven versos que eren consigna intolerable: “No creguem en les pistoles”, “Hem vist / tancats a la presó / homes plens de raó”, “Hem de sortir al carrer junts, / molts, com més millor”, “Mans dels que maten, brutes; / mans fines que manen matar”, “La meva maltractada llengua”... “No, / diguem no, / nosaltres no som d’eixe món”, el gran himne de la resistència antifranquista.

En aquest apartat de l’acció i l’activisme, hi ha un vessant intensament creatiu, que és el de la innovació. El concepte i la paraula recital –mix de lletra declamada i música, amb l’antecedent operístic del recitatiu– els posa ell en circulació. Serà el primer de reivindicar el component intel·lectual que transcendeix l’espectacle o l’entreteniment, editant en paper lletres i músiques en pentagrama. Farà el primer Olympia de la cançó catalana, la posa en paral·lel a cartells de Brassens o Dylan i obre camins internacionals sense canviar de llengua, dels Estats Units al Japó, passant per tot Europa. I gosarà de posar música als clàssics del nostre Segle d’Or i a Salvador Espriu, que sempre li agrairà la gran audiència que va donar a la seva poesia, limitada a edicions de minories selectes. No cal dir-ho d’Ausiàs March, quan amb prou feines era un carrer de l’Eixample.

Com que vivim en temps de presentisme, sembla com si la Nova Cançó hagués sortit de Montserrat per obra i gràcia de la burgesia catalana. No els traguem pas mèrit, sobretot pel que fa a la creació d’una indústria cultural. Però Raimon aporta una cançó no barcelonina, amb la benedicció valenciana de Joan Fuster, el seu primer biògraf, i “de gent que anomenen classes subalternes”. Tant d’esquerres que per començar, a casa, “el primer de maig ma mare i jo cantàvem / –en veu baixa– / aquesta lletra de La Internacional...”

Però Raimon ve “d’un silenci antic i molt llarg” i la seva obra, “amb cançons d’amor, amb cançons de lluita”, està molt per sobre de les contingències partidàries. Ho proclama amb la libèrrima llibertat d’anar amb “la cara al vent, / el cor al vent”.