Misc 16/05/2014

Jo aniré a votar / “Por consiguiente…”

i
Xavier Bosch
3 min

Jo aniré a votar

No conec cap diari a Europa que dediqui, com fa l’ARA, tantes pàgines, tanta imaginació i tant periodisme a parlar de les eleccions del 25 de maig. No percebo, en canvi, ni al carrer ni al meu entorn, una dèria per aquestes eleccions. Les ganes de votar, deixeu-me ser franc, no les veig per enlloc. Més enllà dels mitjans, dels polítics i dels conscienciats que taral·legen l’ Himne de l’alegria mentre condueixen, ningú no parla d’aquests comicis. Ahir el nostre politòleg de capçalera, en Jordi Muñoz, publicava una doble pàgina sota el títol “El fantasma de l’abstenció recorre Europa”. No consola saber que l’europassotisme no és una tendència exclusivament nostra. Però el que neguiteja és que si la desafecció cap a tot allò que fa olor de política creix, el desinterès pel que fa a Europa sembla que es multipliqui exponencialment. A Catalunya, el 2009, la participació en les eleccions al Parlament Europeu no va arribar a un irrisori 37%. Al conjunt d’Espanya -oh sorpresa- va fregar el 45%. Aquesta setmana, en Terricabras, que és un cap de cartell singular, que encara diu coses amb l’espontaneïtat de qui entra en política sense haver pensat mai a dedicar-s’hi, li deia a la Lídia Heredia, a TV3, que ara Catalunya no es pot permetre fer el ridícul. No s’entendria que claméssim perquè ens deixin votar i, el dia que ho podem fer, no anar-hi. No s’entendria que dediquem discursos i tertúlies a dir que volem ser Europa, i que en formem part i que hi som necessaris, i a l’hora de la veritat passem de la Unió. Terricabras somiaria a arribar al 50% de participació. Artur Mas, en petit comitè, sospira perquè a Catalunya voti més gent que a Espanya. Entenc que la participació alta ens dóna força. Per això aniré a votar. Sabent, això sí, que per més que la demagògia partidista ens vulgui convèncer, no són ni unes plebiscitàries ni l’assaig general d’una consulta que mai no ens deixaran celebrar.

“Por consiguiente…”

La prova que no ens deixaran fer la consulta, i que no es canviarà mai la Constitució perquè Catalunya tingui un ham legal per agafar-se al dret a decidir, l’hem vist aquesta setmana en les paraules de Felipe González. L’expresident espanyol va demanar audiència amb el rei i, disfressat d’heroi salvapàtries, li va anar a dir que Espanya necessita, ara mateix, un gran govern de concentració entre PP i PSOE per fer front als greus problemes que ell mateix albira. Què pretén frenar amb aquest govern de coalició? La independència de Catalunya o, per dir-ho amb les seves paraules, la deriva separatista impulsada per Artur Mas que cada vegada va a més. De tot el seu diagnòstic i de la seva solució, l’única cosa que endevina és que aquest fenomen creix. I amb declaracions com les seves, cada dia es vendran més estelades.

Què li ha passat a Felipe González? Josep Maria Martí Rigau, l’home de TV3 al Parlament, acaba de publicar Presidents de prop. En el llibre explica una conversa informal que van tenir els periodistes que seguien la campanya electoral de González del 96. El periodista li va preguntar si creia que Catalunya rebia, en tots els sentits, un tracte just i adequat a la seva contribució a l’Estat. Felipe va respondre ràpid: “Sincerament no. És una comunitat que aporta una cinquena part de la riquesa estatal i ha estat deficientment atesa durant molt temps. A més a més, considero que són injustes moltes de les crítiques que sovint se li fan. Moltes vegades els seus portaveus tenen raó de queixar-se”. O aleshores mentia sense posar-se vermell o, a mesura que s’ha tornat repatani, li ha agafat la síndrome de les tres C: conservador, cínic i comediant. El veritable problema, doncs, no és que ell hagi canviat la resposta, sinó que vint anys després continuem fent-nos la mateixa pregunta. Per això ha calgut trobar, sembla, una manera il·lusionant de desencallar-ho.

stats