Misc 14/11/2019

L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘¿Hi ha dret a tallar l’autopista?’

"A tots els que es queixen, una pregunta: ¿no creuen que haurien de dirigir també els seus laments a l’estat espanyol, que s’ha passat anys ignorant olímpicament les manifestacions més multitudinàries i pacífiques que hi ha hagut a Europa en anys?"

4 min

¿Hi ha dret a bloquejar una frontera? ¿Es poden tenir centenars de persones atrapades en un tall contra la seva voluntat tota la nit? ¿Es pot perjudicar els interessos dels camioners que han de portar contra rellotge les seves mercaderies d’un lloc a un altre? ¿Quin cost tenen les protestes i, sobretot, quin preu pot acabar pagant l’economia catalana a causa de les protestes que tallen carrers, autopistes, vies de tren i, fins i tot, ocupen l’aeroport?

Són preguntes que ens hem de fer aquests dies i els dies que venen, perquè la protesta disruptiva, la que molesta o perjudica alguns interessos, és la nova normalitat.

En primer lloc, alguns bàsics: si la pregunta és si hi ha dret, la resposta és un sí rotund, hi ha el dret de manifestació. I en jornades especialment reivindicatives, com les vagues sindicals, les manifestacions acostumen a elevar el grau de molèstia a la gent que no hi participa, precisament perquè es noti que hi ha un problema i accelerar la solució. Això val pels sindicats, ha valgut per transportistes, per taxistes, per controladors aeris, pel personal del metro de Barcelona. Quan ens afecta ens fot, però la protesta en democràcia té aquestes coses. Si parlem de recordar alguns bàsics, aquí en teniu un: tots els drets de què gaudíem van ser aconseguits a còpia de protestes, com ara la jornada de 8 hores, el dret a vaga, el vot de les dones…

I atenció, perquè algunes de les queixes d’aquests dies perquè s’ha tallat l’AP-7 o es talla la Meridiana són queixes interessades en les quals és molt fàcil descobrir que tothom té dret a la protesta excepte els independentistes catalans: aleshores és inacceptable. És aquell bloqueig mental que provoca qualsevol reivindicació en nom de Catalunya. Hi ha gent que dona suport a totes les causes de minories nacionals o de presos de consciència, però, noi, si són catalans, aleshores arrufen el nas.

Igualment, hi ha qui es pregunta pels costos que té i tindrà la protesta. I és veritat que en té. En termes econòmics, segur. Tothom que surti al carrer n’ha de ser conscient. Però cal dir també que els costos d’aquests dies no són els primers costos. Si només parlem de diners, ¿quant li costa a l’economia catalana no disposar del Corredor Mediterrani? ¿O d’una gestió descentralitzada del Prat? ¿O comptem les hores de feina perdudes en el servei de Rodalies? La reivindicació d’infraestructures i d’inversions és tècnica, molt antiga i molt sentida. I si continuem parlant de costos econòmics, ¿quant ens va costar portar milers de policies a pegar a la gent per votar l’1 d’Octubre? Va costar (oficialment) 87 milions d’euros. ¿Saben quant va costar el referèndum d’Escòcia? 18 milions i mig d’euros. Si ens preocupen els costos, que ens preocupin per tot.

Pel que fa als danys morals estem igual: ¿compten els costos personals i socials que significa tenir presos, exiliats, detinguts, ferits, processats, gent que ha perdut ulls o un testicle, i tot per organitzar un referèndum?

Compte, doncs, perquè, si parlem de diners, de motius per la queixa en té tothom. I perquè quan et poses a queixar-te pels diners, no pares. Avui mateix s’assenyala que la borsa va castigar l’acord entre el PSOE i Unides Podem. El diner mai no en té prou.

A tots els que es queixen, una pregunta: ¿no creuen que haurien de dirigir també els seus laments a l’estat espanyol, que s’ha passat anys ignorant olímpicament les manifestacions més multitudinàries i pacífiques que hi ha hagut a Europa en anys? ¿No creuen que si són aquí és perquè aquell clam, endreçat, va ser absolutament menyspreat?

¿Es pensaven que la gent es quedaria de braços plegats? ¿Es pensen que la gent no s’informa i no pensa per ella mateixa? Mirin, l’advocat de la UE diu que un candidat és eurodiputat i té immunitat des del moment que la gent el vota. El Tribunal de Justícia de la Unió pot fer casa d’aquesta tesi. El Suprem va sortir ahir a dir que de cap manera. Per què? Doncs perquè si el tribunal de la UE confirmés que Junqueras té immunitat, es podria donar el cas que el president Puigdemont pogués anar a Madrid a recollir la seva acta d’eurodiputat. ¿S’ho imaginen? ¿Com volen que la gent no protesti per decisions judicials que no són més que l’A por ellos vestit amb toga?

Una altra cosa són els efectes de les protestes en nosaltres, la gent, la societat catalana. Les protestes són antipàtiques i, si són sostingudes en el temps, allarguen l’antipatia i poden crear situacions molt desagradables. Cal que Tsunami Democràtic, o els CDR, o Òmnium i l’ANC calculin bé els temps i els llocs. I que pensin que un cop la gent és al carrer, són menys controlables els seus efectes. De la protesta a la violència hi pot haver un pas, només, i no s’ha de fer mai.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.

stats