Massa castellà
Després de 18 mesos exercint el càrrec, Mariàngela Viallonga va ser cessada com a consellera de Cultura de la Generalitat a principis de setembre. Quina petja ha deixat? Més que per la seva qüestionada obra de govern és possible que se la recordi per la intervenció que va fer davant el ple del Parlament el dia 8 de juliol del 2020.
En aquella sessió la diputada de Ciutadans, Sonia Sierra, es va interessar pel "toc d'atenció" que la consellera havia fet a Vicent Sanchis i Núria Llorach amb l'argument que veia "massa castellà" a TV3. La consellera va respondre que el català és la llengua pròpia de Catalunya (amb l'occità i la llengua de signes catalana) i va reduir el castellà a "una de les 300 llengües que s'hi parlen". En la seva rèplica, Sierra va recordar que el castellà és la llengua materna de la majoria de catalans, va reiterar que el seu grup seguiria usant habitualment aquesta llengua al Parlament i va acabar preguntant-se si la consellera també veia massa castellà a la cambra. En comptes d'ignorar la pregunta o d'optar per una sortida diplomàtica, la consellera es va deixar anar i va donar la resposta buscada, gràcies a la qual passarà a la història: "Sí que trobo que en aquesta cambra s'hi parla massa castellà".
El cessament de la consellera va coincidir amb la celebració del 40è aniversari del restabliment del Parlament, en la qual es va voler fer un reconeixement a la diversitat de Catalunya. (En la presentació dels actes el president del Parlament va explicar que el cartell i el logotip del 40è aniversari "representen, com el Parlament, la diversitat del poble català, constituït sobre la identitat lliure, format per persones d'arrels culturals diferents, amb creences i conviccions diverses, cohesionat entorn dels valors democràtics".) Quin capteniment ha tingut el Parlament amb la diversitat lingüística de Catalunya i més concretament amb la llengua castellana com a ingredient estructural d'aquesta diversitat?
Des de 1980 el Parlament de Catalunya ha viscut diferents episodis d'al·lèrgia pel castellà per part de diputats nacionalistes. El diputat Marçal Casanovas, d'Esquerra Republicana de Catalunya, es va fer famós durant les dues primeres legislatures pel seu costum d'abandonar l'hemicicle cada cop que algun col·lega seu intervenia en castellà. Un dels casos més sonats es va produir el 30 d'octubre de 1996, quan diferents diputats de Convergència i Unió, ERC i el grup mixt (l'antic Partit per la Independència) van abandonar la sala així que Julio Ariza, diputat del PP, va començar a parlar en castellà. El líder del PI, Àngel Colom, que no era a la sala quan Ariza va iniciar la seva intervenció, va justificar així que s'hagués esperat a la porta mentre intervenia el diputat popular: no volia haver d'escoltar algú que parlava en castellà.
Després d'aquests episodis de crassa intolerància, s'ha de reconèixer que les coses han canviat. L'arribada de Ciutadans al Parlament (2006) va fer habitual l'ús del castellà a l'hemicicle i quan els seus diputats (o els del PP) empren aquesta llengua ja no hi ha cap senyoria que abandoni l'escó. El canvi més gros es va esdevenir el 4 de maig de 2016, durant l'onzena legislatura. Aquell dia Eduardo Reyes, diputat de Junts pel Sí, es va convertir en el primer diputat nacionalista català que s'adreçava en castellà al ple del Parlament, i després de la seva intervenció els seus correligionaris no va fer cap escarafall: més aviat el van aplaudir.
Mariàngela Vilallonga deu pensar que les intervencions en castellà del diputat Reyes, per més independentista que sigui, tampoc toquen. Que una antiga signant del cèlebre manifest Koiné pensi així és perfectament lògic. Fer servir al Parlament una llengua "exògena" no és compatible amb l'objectiu de restituir al català l'estatus de "llengua territorial" de Catalunya (llegiu-hi: única llengua oficial). Ara bé: que la consellera de Cultura renyi els diputats per expressar-se en castellà és absolutament reprovable.
Si deixem de banda la lògica Koiné, el sentit comú diu que l'ús del castellà al Parlament és irreprotxable, en la mesura que és una conseqüència directa dels principis que consagra l'article 6 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, segons el qual "totes les persones tenen el dret d'utilitzar les dues llengües oficials" i "no hi pot haver discriminació per l'ús de qualsevol de les dues llengües". El que no toca no és que certs diputats parlin en castellà al Parlament, sinó que hi hagi membres del Govern que menyspreïn la norma institucional bàsica de Catalunya.
