U de novembre del 2006. És fosca nit. Hi ha hagut eleccions. CiU ha guanyat escons i el PSC n’ha perdut de nou, però Montilla serà president. En un cèntric hotel de Barcelona salta la sorpresa. Ciutadans, amb un jove (i nu) cap de cartell, Albert Rivera, i impulsat per intel·lectuals espanyolistes pretesament progressistes, treu el cap amb tres escons al Parlament. Criden l’atenció els seus militants cantant “Llibertat, llibertat!” quan les teles connecten. En aquell context, quan el PSC defensava l’Estatut sencer i la Catalunya nació i demonitzava el PP (ho sublimaria el 2008 amb el Si tu no hi vas ells tornen ), uns i altres eren en galàxies diferents. Avui ja no. Navarro diu que no és cert que la centralitat catalanista s’hagi mogut i sigui al dret a decidir. Però no pot negar que el PSC, per assegurar-se un humil espai, sí que ha virat i ara crida “Llibertat, llibertat!” I també li queda extemporani i fals, per més que l’agressió (puntual i amb un mòbil encara incert) sigui condemnable.
