15/09/2019

Afrontar el fenomen dels ‘menes’ no pot dependre de les xifres

2 min

L’estiu passat Catalunya va haver d’afrontar una arribada molt nombrosa de migrants menors d’edat no acompanyats. Durant tot el 2018 van arribar 3.700 menes, la majoria dels quals, uns 2.000, concentrats de juny a setembre. Les xifres van sorprendre la Generalitat i van desbordar completament el sistema d’acollida en aquests casos. Per a aquest estiu i tardor -les arribades l’any passat es van allargar fins al novembre- la DGAIA ja treballava amb una previsió de 5.500 menors. En canvi, a falta de tancar el setembre, la xifra d’arribades s’ha reduït a la meitat, i es tenen comptabilitzats 627 menes entre juny i agost, pels 1.301 del mateix període de l’any passat.

Els motius que s’endevinen són diversos, però els implicats en l’acollida -citant el testimoni dels mateixos nois que arriben- parlen de la pressió policial a Barcelona, que arriba al Marroc i espanta les famílies. També s’apunta al fet que el nou sistema de control únic dels rescats de Salvament Marítim, ja en mans de la Guàrdia Civil, hagi restringit les sortides dels vaixells. I en tercer lloc, a l’augment en 140 milions d’euros dels diners que la Unió Europea facilita al Marroc, arran d’una mediació del ministeri de l’Interior espanyol, i una ajuda directa del mateix govern espanyol de 32 milions, que haurien permès al regne alauita comprar més material i equipament per al control fronterer.

Aquestes dades, però, no es poden analitzar en fred. Tal com explica la DGAIA, si hi ha dues paraules que acompanyen el fenomen són incertesa i imprevisibilitat. I també cal tenir en compte la veu dels que treballen en primeríssima línia. El capellà de la parròquia barcelonina de Santa Anna, Peio Sánchez, que ha acollit l’últim any molts dels menes que han arribat, ho té clar: “Ara no hi són, però tornaran, segur. Trobaran la manera de venir, perquè la pressió migratòria dels joves no s’aturarà”.

Per tant, cal no només mantenir les previsions, sinó també treballar per desencallar els equipaments pendents. Molts veïns protesten i addueixen incomoditats i recel per tenir a la vora centres d’acollida, i és realment descoratjador que en aquest discurs s’hi afegeixin governs municipals, com en els casos de Rubí i Badalona. S’ha de treballar per fer entendre que acollir no és un problema, que justament les dificultats es deriven de no acollir, de desentendre’s d’un fenomen del qual gairebé l’únic que podem assegurar és que no s’aturarà.

La coordinació entre administracions, doncs, és decisiva. Entre totes les administracions. I si estem parlant d’un fenomen que es caracteritza per la incertesa i la imprevisibilitat, el que no sembla de sentit comú és que se n’hi afegeixi. És molt difícil accedir a dades detallades de les arribades a l’Estat. No pot ser que les administracions autonòmiques o municipals hagin de recórrer a les ONG per mirar d’endevinar què es trobaran. O que aviat faci un any de l’última reunió entre Estat i autonomies en què es va analitzar la situació dels menors migrants.

stats