La ruta del carbó al port d’Alcúdia, energia amb molt de respecte pel medi ambient

Aquest combustible mineral acabarà sent substituït per energies renovables, però fins que això no sigui una realitat, cal cuidar les condicions de com es transporta i es consumeix per preservar l’entorn

El carbó no és l’energia més neta del món i, per descomptat, no és renovable a curt termini, i acabarà esgotant-se o descartada ben igual que el petroli i els seus derivats.

Però, fins que no arribi el moment, cal tractar-lo amb la major pulcritud possible, intentant que els beneficis que ens dona no facin malbé tot el bo que podem conservar, com un medi ambient saludable, una mar lliure de tòxics i un aire més que respirable.

El port d’Alcúdia està molt lligat al transport de recursos energètics. El port té dues zones molt diferenciades: la dàrsena comercial i la d’embarcacions menors, formada pel moll pesquer i un port esportiu. Tot i això, es tracta d’un port eminentment energètic. A les seves instal·lacions es descarrega el carbó, per produir energia elèctrica, gas butà i propà.

Durant dècades, va funcionar la central tèrmica d’Alcanada, que després va ser substituïda per la central elèctrica del Murterar, i encara ara ens dona l’energia elèctrica necessària per funcionar cada dia, tot l’any.

Al port desembarca carbó per a la central, combustible procedent de zones tan llunyanes com Sud-àfrica, Rússia i Colòmbia.

Amb un trànsit d’un milió de tones anuals passant pel port d’Alcúdia, el carbó representa el 75% del total de la circulació de mercaderies.

L’Autoritat Portuària de les Illes Balears (APB) gestiona el port amb la missió d’adaptar-lo als canvis del model energètic i de respectar l’entorn natural que l’envolta.

Importacions

Jaume Oliver Planisi és el conseller delegat de Transports Marítims Alcúdia (TM Alcúdia) i explica la procedència del carbó que s’empra a la central tèrmica del Murterar.

“El carbó és hulla bituminosa. És un producte mineral, no vegetal, que s’importa des de Rússia, Sud-àfrica i Colòmbia fins als ports de Tarragona i també Carboneras, a Almeria. Cada vaixell en descarrega entre 200.000 i 300.000 tones i es va traslladant cap al port d’Alcúdia en tongades de 9.000 tones. És el calat màxim que ens permet el port, encara que la capacitat del Bahía de Alcudia, que és el vaixell que du el carbó, sigui de 10.000 tones”, explica Oliver.

El carbó es carrega i descarrega pràcticament en un dia, per evitar contaminacions encreuades, amb l’ajuda de dues grues. Del vaixell, les grues l’amunteguen dins una sitja que està delimitada i la pala va omplint la banyera del camió fins a les 26 tones que té de capacitat. I cap a la central, una vegada i una altra.

“En els darrers anys, hi han estat incorporades diverses mesures mediambientals, com els sistemes d’aigua amb polvoritzadors, atomitzadors i aspersors per evitar la dispersió de partícules de pols de carbó, i també una malla que atura el vent d’entrada des de la mar i les partícules de sortida, a més d’un rentador per netejar les rodes dels camions a fi d’evitar que el carbó rodi des del port fins al Murterar”, diu.

“Tant per l’Autoritat Portuària com per TM Alcúdia, és molt importat tenir cura del medi ambient i incorporar-hi mesures de millora de manera constant, ampliant el protocol de seguretat”, explica Oliver, que fa 22 anys que està a l’empresa.

Una altra de les precaucions que prenen per no embrutar ni contaminar amb els viatges de carbó entre el port i el Murterar són unes lones que cobreixen les banyeres dels camions de manera automàtica i així no pot caure cap roqueta de la càrrega.

També hi ha un sistema antivessaments, per tal que un incident qualsevol no derivi en accident dins la mar, encara que aquest tipus de carbó no es dissol tan fàcilment dins l’aigua i seria recuperable, “però sempre és millor tenir tota la prevenció possible i mantenir el protocol de seguretat mediambiental”, diu Jaume Oliver.

La conca minera

Les mines de lignit de Mallorca varen començar a explotar-se a finals del segle XIX amb mètodes artesanals i primitius.

El 1930, els pous de Lloseta, Selva, Consell, Sineu, Binissalem i Alaró produïen ja el 85% del carbó de l’illa, destinat a la generació d’electricitat. El 1989, amb el tancament de la mina de Lloseta i posteriorment els pous d’Alaró, conclouria més d’un segle d’història minera a la comarca del Raiguer.

“Jo mai no he vist funcionar la vella central elèctrica del Murterar, la tancaren quan jo era petit, però els darrers anys ja funcionava amb carbó d’importació”, recorda Jaume.

La central tèrmica va ser construïda per la companyia Gesa a finals de la dècada dels anys 50 al port d’Alcúdia, dins l’estratègia d’expansió elèctrica de l’illa. La ubicació a la costa del nord es devia a l’existència d’un moll d’atracada per a vaixells de tonatge mitjà i de la seva proximitat amb les zones mineres, d’on s’extreia el lignit necessari per a la producció d’electricitat.

Encara que el lignit extret de les nostres mines era d’una qualitat molt baixa, durant anys cobrí les necessitats d’una illa que encara no sabia el que havia d’arribar i que vivia ignorant de les bondats i les maldats del turisme i la saturació.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF